30 cançons populars catalanes/Quatre mots de biografía
.jpg)
SEMPRE mes recordaré amb goig inefable aquella tarda daurada d'un
diumenge d'octubre en el seminari de
La Seu en què vaig entrar en relació i
franca amistat amb el dolç company que
tots plorem. Ens coneixíem del curs
anterior, mes no havíem parlat cap vegada;
en aquell any, o sigui en el curs de
1909 a 1910, ell havía passat del col·legi
al seminari per haver entrat al primer
any de teología. Feia pocs dies que
Mn. Brisa (amb qui tinc l'honor de compartir
la tasca plaent, si bé que dolorosa,
d'homenatjar l'amic desaparegut) m'havía
innovat de què havia feta coneixença
amb l'Adolf Carrera, en ocasió de concórrer
tots dos als assaigs de la funció
teatral que s'estava preparant per a representar durant les properes festes de
Tots Sants. Aprofitaven les estones que
els deixava lliures la tasca de l'assaig
(un i altre s'havíen encarregat d'un paper
en la representació escènica) per a parlar
d'afers literaris, en lo qual l'Adolf Carrera
donava palesa mostra de la seva il·lustració gens comuna. Aiximateix un altre
seminarista, als ulls del qual l'Adolf era
quelcom misteriosament agradable, m'enterava de la seva afició en fer arreplega del
nostre lèxic, ponderant-me entusiàsticament
la seva intensa amor a tot lo català.
Realment, la troballa que se m 'ofería era
per a mi completament insospitada; es
tractava d'un jovincel, qui, malgrat l'ambient,
respirava a ple pulmó les aures sanitoses
de la nostra renaixença.
En la mig-diada d'aquell diumenge,
passejant amb l'amic Brisa en l'ample
i senyorial claustre que fa testera al pati
del seminari, escometérem el novell company,
qui, segons tenía per costum, s'encaminava
a una de les aules a tocar el
piano. No cal dir que la nostra primera
sentada fou digne començament de les moltes que sense interrupció s'anaren
succeint; sols tinc d'afegir que aquell
mateix dia la meva biblioteca de llibres
catalans entrava tota sencera dintre el
calaix de la taula d'estudi de nostre amic.
Des d'aquell instant la nostra coral amistat quedava afermada, rebent ell afectuosa
acollida dintre la colla dels ribatans.
L'Adolf, com a bon muntanyenc (amb
tot i que la seva elegant i esvelta figura
semblava delatar un anyívol ciutadà de
terra baixa), no es prodigava massa en el
parlar. Era, abans, un esperit observador, estudiós, reflexiu... Fruía d'estar
sol, i era molt aficionat a la lectura, a la
que dedicava moltes estones lliures destinades a l'esbargiment; aprofitant, aiximateix, les hores de recreació, i fins moltes
vegades les del passeig, per a practicar-se
més i més en l'execució musical. Se
comportava sempre amb notable serietat,
i, no obstant, en les estones de gatzara
sabía fer admirablement el seu paper,
aconseguint atraure's l'interès i simpatía
dels circumstants amb els seus acudits
sempre acertats i ses entremaliadures plenes d'ironía. El seu caràcter, una mica fret i indiferent, fruit més aviat de
les circumstancies del moment que d'altra
cosa, l'inclinava algún tant al pessimisme.
Amb tot, les seves altes qualitats d'intel·ligencia i voluntat, enrobustides per la
força latent d'arrelades conviccions, li
permetíen eixir-se airosament dels contratemps que les miseries de la vida podíen
acumular-li.
En les nostres amicals conversades,
sobretot en les hores del passeig, l'Adolf
no podía faltar-hi. En aquell sagrat racer de les nostres il·lusions i entusiasmes
eren comentades les migrades noves que
ens ofería l'ensopida actualitat, i quasi
sempre, per espolsar-nos aital regust de
prosaïsme, les empreníem amatents sobre
assumptes de caràcter literari científic,
i canviàvem impressions sobre els treballs
dels nostres caporals que havíem llegit o
teníem en vies de lectura. La intervenció
del nostre amic, sempre escaient i atractiva, captivava sovint la nostra atenció.
La seva vasta il·lustració li permetía
donar raó de moltes coses, i la seva constant afició a la música, per la qual reunía
excel·lents condicions, li confería certa
originalitat molt agradable per a nosaltres.
Tenía indiscutiblement temperament
d'artista; des de molt jove s'havía distingit en la composició musical, en la qual
havía fet progressos admirables, revelant-se compositor de força i de caràcter que,
a son degut temps, hauría pogut figurar
dignament al costat dels millors entre els
nostres clergues compositors. Sempre recordaré amb emoció els inicis de la seva
carrera musical que ens havía referit alguna vegada. ¡Amb quin heroïsme hagué
de lluitar per a combatre els inevitables
contratemps de la vida que s'oposaven als
impulsos de sa vocació irresistible!
Ben aviat aconseguí posseir una envejable cultura musical. Coneixía a meravella les pesses principals dels nostres
millors artistes, i estava aiximateix al
corrent de les més importants publicacions dels nostres musicògrafs.
Manifestà ben aviat la seva predilecció
per les cançons populars. Aquests bells exemplars de nostra ingenua poesía el
teníen verament encisat.
¡Amb quin fervor ell aimava les nostres
cançons tan amarades de sentiment i rublertes de l'odorant perfum de l'amor a la
patria!
Amb alguns companys havíem anat
aplegant, en època de vacances, al santuari de Nuria, un nombre ben regular de
cançons populars catalanes, les quals esperaven una mà intel·ligent que les revisés
per a oferir-les algun dia a la publicació.
No cal dir amb quin entusiasme el nostre
amic s'encarregà de semblant tasca; essent aquest petit recull com el germe de
la col·lecció que féu créixer amb activitat
incansable. Potser passaven d'un centenar les que tenía aplegades i anava preparant, quan el sorprengué la mort traidora. Avui sols hem pogut disposar, per a la publicació, de la petita part que formen el present volum dedicada a sa memoria.
Ressenyaríem detingudament la seva
tasca literaria si la manca d'espai no ens
ho privés. En ella, no menys que en els
estudis musicals, el nostre amic sabé distingir-se . Pel maig de 1913 obtingué un premi en els Jocs Florals de Lleida, amb un remarcable treball en prosa intitulat Aires Vells : lema Romancesca. Ja durant l'any anterior havía anat publicant en el setmanari ripollès El Pirineu Català algunes Odes d'Horaci magistralment traduïdes en vers català, com també els dos articles Pro Cultura i De la primera neu. Publicà, aiximateix, en el calendari per a 1913 de la revista infantil En Patufet, un graciós treball que firmà en pseudònim amb les inicials O-U. Per últim, cal fer esment de l'hermós article De Nadal, que aparegué en la fulla literaria d'El Correo Catalán, de 28 de gener de 1913, en el qual canta entusiàsticament la joia popular de la gran festa, copiant dues nadalenques que també figuren en la present col·lecció. Acaba amb
un inspirat record al gran Maragall «el gran poeta — com ens diu l'Adolf — d'esperit senzill i pur, qui sentía tota la ingenua poesía de les cançons de Nadal, i de paraula lluminosa qui n'aclaría tota llur pregonesa». Acostumava signar els seus treballs amb el pseudònim Xavier Viana.
En la part musical assolí també alguns triomfs importants. Compongué una Salve Regina que li meresqué un primer accèsit en el certamen de 1911 de l'Academia Mariana de Lleida, i havía compost igualment altres motets de tema religiós que li valgueren en distintes ocasions l'entusiasta felicitació de sos professors.
S'havía sabut conquerir l'afecte i estimació de tot-hom... Molts érem els qui teníem posades en ell grans esperances. Precisament, quan semblava arribada l'hora en què l'esdevenidor començava a somriure-li li sobrevingué la mort sobtadament. S'estava preparant per a concórrer a oposicions d'organista, i al mateix temps havía de rebre, dintre poc, les primeres ordres. M'escrivía, amb data de 20 d'agost de l'any 1913, una carta tota plena d'optimisme, la qual acabava amb les següents ratlles: «A primers de setembre (s. D. p.) cap a La Seu; el dia 6, exàmens; el 10, exercicis; oposicions, no sé quin dia...».
Pobre amic meu! Qui podía predir-li la tràgica fi que se li esperava!
Estant de passeig, en la tarda del 27 del propi mes i any, en la seva població natal, La Pobla de Segur (Conca de Tremp), amb l'amic caríssim Mn. Daniel Cortès, vicari de la localitat, tingué la fatal pensada de pendre un bany en el Noguera, on, als pocs moments de trobar-se dintre l'aigua, li sobrevingué un fort atac al cor, efecte segurament del cansanci, que li llevà la vida.
L'Adolf Carrera i Aleu comptava escassament vint-i-dos anys, ja que havía nascut el 14 de novembre de l'any 1891.