¿Qual serà·quell que fora si mateix

¿Qual serà·quell que fora si mateix pot tenir els següents significats:

• ¿Qual será aquell qui fora si mateix, a Obras del poeta valenciá Ausias March publicadas tenint al devant las edicions de 1539, 1545, 1555 y 1560 per Francesch Fayos y Antony, sócio corresponsal de Lo Rat-Penat, Societat d'amadors de les glories de Valencia y son antich realme, acompanyadas d'un prólech. Joan Roca y Bros, Barcelona, 1884.
• Qual sera'quell / qui fora si mateix, a Les obres del valeros y extrenu caualler uigil y elegantissim poeta Ausiàs March. Manuscrit de la Real Biblioteca El Escorial, Sig. L.III.26. 1546-1547.

Altres versions

Qual sera ’quell que fora si mateix
fara juhi, puys si no sab jutjar?
Sa passio no sabra estimar
quanta ’s ne qual, ne si minva o creix.
Qual es lo foll qu’estime res de ssi,
puys lo voler no sab on li dara?
Son mal vinent no sab com lo sentra,
lo que sofir no sab de fi en fi.

Traure no·s pot d’aver nom de mesqui
qui son voler l’a en tal part lançat
que no sab com ama o es amat:
d’och o de no no pot fer bon juhi,
e passa molt dolrossa passio,
que·n pert dormir e se·n veu alterat;
en hun instant se troba reposat,
que·l par james vendra en tal saho.

Si com aquell qu’en la mar te mayso
e d’aquell’art se te per molt sabent,
e veu tal temps fora d’esperiment
qu’, a son juhy, es contra la raho,
e va en part on per null temps no fon,
e veritat sa buxola no·l diu:
de tot quant feu e dix alli·s desdiu,
com creu ses leys que natura confon;

si guart lo temps present e lo que fon:
de nou creat me par que m’haja Deu.
Mos apetits e lo penssament meu
cambi han pres, no se com ve ne d’on;
car en amar fuy tot del sperit
e no·l me sent, e sent en mi amor.
Si no amas, no sentria dolor:
lo mal d’amor menciona delit.

Per contemplar fuy en lo mon exit,
penssant los bens e lo gentil voler
d’aquella ’n qui mon voler e saber
eren lançats sens haver ne despit.
No·m cal dir pus, car en passats escrits
he sats parlat d’Amor e de sos fets
e descuberts molts amagats secrets,
los quals en mi son de present fallits.

Mos bells volers son de present finits:
solament am de un’amor brutal
que passa ’n mi en l’espiritual
forçadament, com arma y cors units.
Axi m’es nou aquest mal sentiment,
com si amat yo per null temps agues;
tots los costums d’amor veig al reves,
en poca part han semblant aparent.

Parlat he ja, sens clar coneximent,
d’aquest’amor, perque ’n mi tant habita;
mas l’altr’amor honesta la te strita
que no·n senti sino hun moviment.
Mas he sentit qu’en est’amor del cors,
temps discorrent, l’anima·n pren sa part,
e mescla s’i hom, sens haver esguart,
d’on se penit e mostren ho sos plors.

Moltes veus es que yo sent mon repos,
tant quant al cors, puys fartament ateny;
mas l’apetit a mes delit m’empeny
e troba carts per voler cullir flos.
Molt hom es bo per esser un catiu,
que per senyor no valrria hun clau;
axi Amor es bo, si ’n loch baix jau,
e mal si vol fer del cors mort hom viu.

Si com aquell qu’ab flaca barca ’n riu
pesca son peix e viu sats cabalos,
mas per esser de bens pus abundos
entra ’n la mar e no y espera stiu,
ne pren aquell qui ama dona vil
e l·es plaent tan com toca la carn:
si mes ne vol, prenga·s de ssi escarn;
si n’es forçat, vaga·s negar al Nil.

Aquell’amor deu ser tenguda vil
que null delit aporta ’n lo report;
en molt breu temps passa lo seu deport,
mal criminos ha e delit civil.
Qui ama carn e l’anim’avorreix,
obra e tanch sos ulls, cloent l’oir,
car per aquells dolor ha de sentir,
e son aquells d’on amor se nodreix.

Aquest’amor ses forces aflaqueix
si primament enquesta se·n fa·l mon;
si·ls amadors an esguart al que fon
y als altres temps, dolor, sens amor, creix.
Amants voler ferm y als altres honest,
penssant aço, qui es que no s’espant?
Qual dona es que no sia dubtant
ella y amar, si d’ells sera enquest?

O trist d’aquell que un cors desonest
ama, forçat, e fer honest lo vol!
Dia ’bciach per solemnial col,
mas no del tot d’ignorança ’s conquest,
ans sab que may farta la sua fam,
desvergonyit a dar e pendre larch;
no y ha boci que li pareg’amarch:
que·s deu penssar de les pomes del ram?

D’altre que mi no puch haver just
lo meu delit es qui m’a decebut;
trobat so pres ans que regonegut,
no pas tot mi, car no·m plau que yo am;
ans, sino tant com fora seny romanch
e sentiment, continuu dolor pas;
partit me trob com si hom me serras:
si·m vull aunir, lo cor me trob sens sanch.

Hoit he dir que per esser pus franch
a perdonar sent Per’al peccador,
Deu permete que venges en error,
mostrant li com lo sancer pot ser manch.
Tot enaxi de mi Deus ha permes
que ame tal que no·s gose be dir,
per que james me pusqua ’nfellonir
en contr’algu que d’amor sia pres.

Tan clarament partit me viu james,
no fon en mi tan manifgest contrast,
car ma carn sent son apropiat past,
e res tan fer a m’anima no es.
Grat e desgrat en mi han trobat loch,
e cascu d’ells ha trobat tot son alt:
m’arm’a ’ncontrat lo seu propi desalt,
ma carn en res de tan bon grat se moch.

Aygua no tinch per apagar est foch,
e majorment si prop estar li vull;
sos deffensos son lo toch e mon ull,
l’aurella es que li fa mortal joch;
car tot quant hoig en ira o retorn
e ’n fastig gran de mi e molt menyspreu,
com veig mon cor qu’en tal amar ss’aseu,
que mal se·n diu cascun’ora del jorn.

Axi com cell que·ll cap te dins calt forn
y el cors lançat sobre llit fresch o moll,
aquest delit la dolor no li toll,
ans passa ’n ell menys de sentir sojorn,
ne pren a me, car si en ella pens
algun delit, gran dolor conseguesch;
son antich mal a mi es un mal fresch,
preant me poch com d’amar no·m defens.

Foch crem ma carn, e lo fum per ensens
vaj’als dampnats per condigne perfum!
Mon espirit trespas de Lete·l flum
perque de res de aquest mon no pens!
Car per haver delit, dolor atench,
puys ne vull mes que lo toch no·m promet;
passant avant, mon delit es desfet,
e pas dolor fins que aquell restrench.

Quant en desig d’esser amat m’estench,
yo sent dolor mesclat d’un fret e calt,
car no·s pot fer e conech mon defalt.
D’aci scapant, en pejor punt me prench:
mire son cors e totes ses fayçons,
e veig algu qui l’ha conquest sens cost;
com pus yo am, a dolor me acost;
ladonchs desig sa carn per als lleons.

Tot quant yo pens me porta passions,
e sens penssar poch delit s’aconsech;
menys que d’un bou lo meu delit conech,
car mentre·ll prench lo·m torben passions;
car tant com es plaent e de mon punt,
d’aquell delit una dolor me·n ve,
penssant qu’en tal ab l’altr’ella vengue
e que y vendra, si no li so ajunt.

O Deu! Per que justat es en un munt
tan gran voler ab avorriment tant?
Yo avorresch del que·m trobe amant;
dins en mi viu qui volgra fos defunt.
Ara veig clar lo natural contrast
qu’en l’om esta per s’anima e cors:
hu fastig pren de l’assaborit mos
que l’altre sent per dolç e agre past.

Axi com cell de gran follia ’s bast
qui vol fer or de coure o de plom,
los amadors en aquest punt tots som
que volem seny on tot seny es degast,
e lealtat en cor malvat e fals,
qu’Amor no ha menys de vilana por;
car por gentil ve de notable cor
que te fort mur a tots fets desleals.

Si co·l malalt que no ’nten los senyals
de l’accident e penssa qu’esta be,
e veu pulguo que prestament li ve,
o als pejor que·l descobre sos mals,
ne pren a me com amar ja no cuyt
per ignorar lo que dins Amor port,
e veig senyal cert d’amor com la mort,
que lo meu cor de amar no sta buyt.

Raho es gran qu’en dolor sia cuyt,
car dins en mi grans maravelles veig;
senyal d’amor en mi tinch per cas leig,
e quant no·l trob, en ella ’n dol so ’nduyt.
La part en mi qu’en raho pusch mesclar
vol que no·m plau d’amor son sentiment;
l’altra de qui no tinch lo regiment,
d’esta part am e·m plau lo seu amar.

Yo pas delit com la veig mal passar,
e sent dolor com per aço l’am mes;
donant se poch, en mi no·m plau en res,
e sent delit com la dech airar.
Bast’a cascu, volent saber de mi,
que ço que·l mon ha per pus inperfet,
yo com a foll he volgut fer perfet,
penssant trobar contentament e fi.

O amadors!, rebeu aço al ssi,
los que jovent vol que us sia cubert:
delit d’amor en l’ome tot se pert,
si vol saber l’amor d’altre y de si.
Si tem saber aço, en dolor jau,
car ja no creu que sia be amat,
e l’amador ja no ’s ben reposat,
si en l’amat la prova be no y cau.

O amadors!, los qui ’n dan vostr’amau,
vullau de vos mateys haver merce,
penssau Amor on va e d’on vos ve,
e on esta, ne si us fa guerra u pau.
Sabent aço, de vos no fiareu,
e menys d’amor e de aquell voler
qu’en dona cau, poch valent e lauger,
qu’en mig l’ivern estiu hi trobareu.

O amadors!, en amor sentireu
que lo que mes delitat vos haura,
en molt breu temps al reves tornara
e tan greujos res contra vos haureu.
Lo gran desig en fastig sera mes,
los vostres peus contra·l voler iran,
los mals delits contra los bons seran;
com penssareu ahirar, amau mes.

No sia ’ci tot amador entes,
sino aquell be sentit e sabent,
car aquest veu lo clar departiment
de son compost e sab com partit es;
car la raho contrasta l’apetit,
a l’apetit no ’beheix la raho;
solament reb de concordia do
l’om bestial o l’entenent complit.

Font: Bloc personal DMRQ, sine data