La colla d’en Pep Mata o ‘Els martirs de l’Inquisició’

La colla d’en Pep Mata o ‘Els martirs de l’Inquisició’

Sainet

Ignasi Iglésias

1908

Interlocutors

• La Constança 50 anys
• L’Enriqueta Vallès 20 anys
• La senyora Genoveva 50 anys
• En Pep Mata 55 anys
• L’Avelí 23 anys
• El Noi Tendre 25 anys
• En Francesc 20 anys
• En Quics 30 anys
• L’Hipolit 30 anys
• En Ramonet 20 anys
• El Barberet 25 anys
• En Simon 30 anys
• L’Oriol 35 anys
• L’Agutzil 50 anys
• Testimoni primer (no parla) 40 anys
• Testimoni segon (no parla) 45 anys

L’acció, en una vileta de Catalunya. Epoca actual. Dreta i esquerra, les de l’actor.

L’estrena d’aquesta obra va fer-se en el Teatre Català (Romea) la nit del 3 de Desembre de l’any 1907, amb l’adjunt repartiment:

• Constança, Da. Adela Clemente;
• Enriqueta Vallès, Srta. Marguerida Xirgu;
• Senyora Genoveva, Da. Montserrat Faura;
• Pep Mata, D. Vicens Daroqui;
• Avelí, don Ramon Tor;
• El Noi Tendre, D. Enric Casals;
• Francesc, D. Avelí Galceran;
• En Quics, D. Joaquim Vinyas;
• Hipolit, D. Salvador Carrera;
• Ramonet, D. Joan Domenech;
• El Barberet, D. Joan Vehil;
• Simon, D. Miquel Sirvent;
• Oriol, D. Agustí Antiga;
• L’Agutzil, J. Capdevila Guerra.
• Director artistic: D. Joaquim Vinyas.

Acte unic

Menjador d’una casa de menestrals en una vileta catalana. Al fons, un rebedor, amb un portal amb ventalles que dóna al carrer. L’obertura del menjador confronta amb la de l’entrada. A l’esquerra, primer i segon termes, dugues portes. A la dreta, dugues més. Cap a l’esquerra, una taula de noguera, rodona, amb un cobritaula de fil, i una torreta de terra cuita amb una begonia, al damunt. Penjat del sostre, un quinqué un xic historiat, encès. A l’angol de l’esquerra, un armari reconer, atapait de vaixella. A la dreta, també del fons, un canapè de caoba i palla fina, molt antig. Per les parets alguns bodegons enquadrats en marcs senzills i un calendari. A tot el vol de la peça, cadires pintades de negre, amb viuets grocs i el seient de boga. En la paret del fons, penjat en un clau, un programa anunciant una funció de teatre. Es al vespre d’un dels darrers dies del mes de Setembre.

Escena I

La Constança, en Quics, en Ramonet i en Francesc

Constança: (al peu de la porta del primer terme de l’esquerra) Noi! Pep!

Pep: (de dintre estant) Què mana?

Constança: Apa, dona-t pressa, que la colla t’espera.

Pep: (també de dintre estant) Ja estic desseguida!

En Quics: Què fa?

Ramonet: Que s’empolaina?

Constança: (malhumorada) I doncs!

Francesc: (cridant amb l’intent de que ho senti en Pep) Ep! Això no es el tracte!

Constança: (amb ironia) Se presentarà mal vestit davant de les comiques, si coneixeu!

Francesc: No’ns hem pas mudat nosaltres!

En Quics: Jo encara vaig amb la roba del treball.

Ramonet: I escolteu, Constança: ¿com es que les porta a menjar i a dormir a casa vostra a les senyores?

Constança: Per fer-me consumir!

Francesc: Jo’m penso que perquè són guapes.

En Quics: Les lletges les encoloma a la fonda.

Constança: (amb emfasi) Bé: ¿que ho són molt de guapes, aquestes que espereu?

Ramonet: La filla, segons tinc entès, enlluerna.

En Quics: (a la Constança) En Pep us ho dirà prou, ell que va anar a Barcelona a contractar-la.

Constança: Que es jova?

Francesc: Té cosa de vint anys.

Ramonet: Llastima que ja sigui promesa! Oi, Quics?

En Quics: I que, per lo que m’han dit, té un promès molt gelós, que per tot l’acompanya.

Constança: (amb ironia) Sí, que no’s perdi!

Francesc: També hi va la seva mare.

Constança: Quina catacoria deu ser, que l’hagin de vigilar tant!

Ramonet: Prou es una bona noia!

Constança: (amb ironia) Com totes les del seu ofici!

En Quics: Que sabeu si es artista, la seva mare?

Francesc: Fa caracteristiques.

Ramonet: Se conta que en la seva joventut treballava de primera.

Constança: Ai! Ditxoses comedies! Bé us en donen prous de mals de cap!

Ramonet: Tot són aficions, dòna!

Constança: ¿No us fa pena, sent joves com sou, anar de companys amb un vell arrocinat com en Pep?

Francesc: Ell ens engresca!

Constança: Això sí que ho crec! (Cridant.) Noi! Enllesteix, que es tard!

Pep: (de dintre estant) Ja vinc!

Constança: Apa, que’l tren està a punt d’arribar.

En Quics: Encara es d’hora.

Constança: Quina funció feu?

Ramonet: Una obra de primerissima!

Francesc: Un drama molt fort!

Constança: Com ne diuen, que no’m recorda?

En Quics: “Els martirs de l’Inquisició.”

Constança: Ai, mare!

Ramonet: Es una funció que tots els bisbes ja l’han excomunicada.

Constança: (senyant-se) Reina Santissima!

Francesc: Que no’ns vindreu a veure?

Constança: Déu me’n guard!

En Quics: Us agradaria molt!

Constança: Què hi fa’l condemnat de casa?

Ramonet: Un paper molt graciós, que tot ho resol a garrotades.

Francesc: I salva de la mort al galant i la dama!

En Quics: Com en Titella!

Ramonet: Li va de primera aquest paper al vostre home!

Constança: Que’s veurà com donen torment?

En Quics: Vaia!

Ramonet: Allà presenciareu com cremen persones ignocentes d’en viu en viu!

Constança: (ingenuament) Com hi ploraria, jo!

En Quics: Serà un èxit!

Constança: I què hi diuen els de l’altre Casino, ells que són tant de missa?

Ramonet: Estan que no hi veuen de rabia!

Constança: Com us deuen posar! (Tornant a cridar an en Pep.) Però, què fas, noi? Que t’adorms davant del mirall?

Pep: Ja vinc, dòna!

Constança: No triga tant un nuvi a vestir-se!

Ramonet: Deixeu-lo fer. Ja hi està posat!

En Quics: Que quedi com un home!

Francesc: Que s’hi miri força!

Constança: (desapareixent per la primera porta de l’esquerra) Vaig a treure-l amb una borçada d’allà dins!

Ramonet: No us disputeu, ara!

Escena II

Els mateixos, menys la Constança

Francesc: (neguitós) Farem tard a l’estació.

En Quics: (mirant el rellotge) Ja són les sis quaranta.

Ramonet: I com es que no compareixen els altres?

En Quics: Bé prou que vindran!

Francesc: No se’n veu cap, ni’l Noi Tendre.

En Quics: (amb ironia) Vaia un galant més puntual a la cita!

Francesc: Ell rai, que va gras!

Ramonet: Fugiu, el tenorio!

Francesc: Més que nosaltres!

Ramonet: A les taules, però no pas al carrer.

En Quics: Això es veritat. Fòra de l’escenari no es capaç de mirar-se cap dòna.

Francesc: I tant bé que treballa!

Ramonet: No mata ni espanta.

En Quics: Seria un gran comic si cursés la carrera!

Francesc: Ben nèt que sí! (Volent fumar i no trobant-se tabac a les butxaques.) Té: ara no puc fer de xemeneia!

En Quics: (treient-se la petaca i oferint-li) Vès, cargolen un d’aquest.

Francesc: Gracies. M’arribaré a l’estanc.

Ramonet: No triguis a venir.

Francesc: (anant-se’n per l’esquerra del fons) Desseguida torno.

Escena III

Els mateixos, menys en Francesc

Ramonet: Bé: siga-m franc, Quics.

En Quics: Digues, Ramonet. De què’s tracta?

Ramonet: El trobes un aficionat tant bo com diuen an el Noi Tendre?

En Quics: Es molt estudiós.

Ramonet: Lo que té es memoria, però li falten ademans i expressió.

En Quics: Devegades potser sí que es una mica fred.

Ramonet: Vaja, que se li coneix d’una hora lluny que ha treballat molt temps sense dama en el “Circol Catolic”.

En Quics: Sí; però té una bona figura.

Ramonet: No hi ha un millor per galant! M’agrada fer justicia.

En Quics: Això es el tot, a les taules.

Ramonet: Oh! Cah! No hi passo! Per mi lo principal es saber-se moure.

En Quics: Pots moure-t i expressar amb art, si no tens una estampa que t’acompanyi!

Ramonet: T’arregles, te caracterises…

En Quics: Pots caracterisar-te si, per desgracia, ets tort de cames o molt espatllut…

Ramonet: (interrompent-lo, ofès) Tu ja exageres!

En Quics: Sabs què li ha mancat, fins avui, al Noi Tendre?

Ramonet: Què?

En Quics: Una artista jova, ben maca, que’l secundés. No veus que sempre hem tingut cotorres dissecades?

Ramonet: Que me’ls reparteixin a mi, els seus papers!

En Quics: Fuig, home, fuig!

Ramonet: Ja veurem què farà avui a l’ensaig general, amb tot i tenir una dama tant bonica com diuen.

En Quics: Esperem demà a la tarda, quan hi hagi’l teló enlaire.

Ramonet: Si no està mai en situació!

En Quics: Més que tu.

Ramonet: Que pagaria!

Pep: (cridant, desde dins) Vés-te’n, vés-te’n del meu davant!

Constança: (també desde dins, cridant) Poca traça, més que poca traça!

En Quics: Ja hi som!

Ramonet: Ja se les claven!

Pep: Te dic que’m deixis estar!

Constança: Però vine-m aquí; esbogerrat!

Pep: Vés-te’n! No’m facis encendre!

Constança: (sortint depressa i tota sofocada per la primera porta de l’esquerra) Quin genit, Déu meu, quin genit!

Escena IV

Els mateixos, més la Constança

En Quics: Què teniu, Constança?

Constança: Maleïdes siguen les comedies, les comediantes i qui va fundar-les!

Ramonet: No m’espatlleu l’escena!

Constança: Aixís se n’acabés la niçaga d’això dels aficionats!

En Quics: Gracies, per la part que’m toca!

Constança: Més valdria que us cuidessiu de casa vostra i de no perdre nits, que no pas d’aquestes cabories de les funcions.

Ramonet: Però, què heu tingut amb en Pep?

Constança: Després que una, com una bonifacia, va a donar-li pressa i ajudar-lo a vestir-se perquè no faci tard, per paga, amb una mica més m’urpeja! Se n’hauria de donar vergonya, a la seva edat, d’armar tant rebombori per una comica bunyolera!

En Quics: (amb emfasi) Es l’Enriqueta Vallès, la celebre Enriqueta Vallès!

Ramonet: Que cobra sis duros per bolo, sense’ls gastos de manutenció i viatges!

Constança: Com us ploma, la morta de gana!

En Quics: (an en Ramonet) Fem-li un crit an en Pep?

Constança: No li digueu res, si’m voleu creure!

Ramonet: Però, què fa? Que’s posa de vintiun punt?

En Quics: Que’s riça’ls cabells?

Constança: Ai! El cap de bola!

Ramonet: Que presumi, ara que es jove!

Constança: Això es una bogeria que li ha agafat! Ai, Senyor! Quan penso en el dia que vam casar-nos, que va anar avençat de dugues hores ben bé!

En Quics: Senyal que portava pressa!

Ramonet: Senyal que us estimava i no us volia fer gruar!

Constança: Es que no va mirar prim. Devia fer-se’l carrec de que ja anava prou maco per una infeliça com jo. S’hagués tractat d’una comica!

(Per la primera porta de l’esquerra compareix en Pep Mata tot atrafegat, vestit de negre, amb barret tou, i amb la corbata, de seda vermella, desfeta.)

Escena V

Els mateixos, més en Pep Mata

Pep: Vès, noia! Depressa! (An en Ramonet i en Quics). Hola, minyons!

Ramonet: Hola, president!

En Quics: Salut, director!

Pep: Cuita!

Constança: Què hi ha? Que’s cala foc?

Ramonet: No us atabaleu!

Pep: (a la Constança) Vine, enllesteix: fes-me la corbata, que jo estic nirviós i no puc.

Constança: Que te la faci aquella.

Pep: (imperiós) Vine, et dic!

Constança: Arregla-t!

Pep: Mira que si me n’haig d’anar de casa, aixís pengim-penjam, amb la llaçada per fer, tot el descredit recaurà damunt teu!

Constança: (convençuda) Acosta-t, doncs! Que encara no’m bescantessiu!

Pep: (acostant-s’hi) Ho veus, dòna?

Constança: (fent-li les bagues) Mereixeries que ara aquí mateix t’escanyés!

Pep: No estiris tant, que’m fas mal!

En Quics: Pareu compte!

Ramonet: Que no us vingués un rampell!

Pep: Té gènit, la mestressa!

Constança: Sort que desseguida ’m passa! (Acabant de fer-li la corbata). Té, vaja, ja està.

Pep: Gracies, salada!

Constança: (amb emfasi) Que vols un mirall?

Pep: No! Això seria ofendre-t!

Constança: No malgastis les flors, que’t podrien fer falta.

Pep: En el meu jardí mai s’acaben.

Constança: D’ençà que som casats que no he vist mai que anessis amb els del nostre temps.

Pep: Van massa depressa a morir.

Ramonet: Ben xafat!

Pep: Visca la joventut!

En Quics: Visca!

Constança: Ai, Sant Ximplici!

Pep: Eh, nois? Què us en sembla?

Ramonet: Esteu fet un galant jove!

Pep: Ja ho sents, Constança!

Constança: Com t’aixequen!

En Quics: No ho cregueu pas!

Constança: Mireu: s’ha posat la roba millor.

Pep: No veus que avui es dissabte?

Constança: (amb ironia) I per això t’has mudat?

Pep: No sabs que soc el director de la companyia i el president del casino?

Constança: Tot ho fas per agradar a les comiques.

Pep: Són les grans dònes per mi!

Constança: (amb ironia) Perquè són guapes, oi?

Pep: Vaia! A les que són boniques se les reb amb honors de reina!

Constança: Poca-gracia!

Pep: Ja’ls fas un bon sopar?

Constança: Sí, home, sí.

Pep: Prepara tres coberts, i amb el meu quatre.

Constança: Tres? Me pensava no més dos.

Pep: Que no tens memoria?

Constança: No són mare i filla?

Ramonet: I el promès, que va amb elles.

Constança: Ai! Te raó, que porten cua!

Pep: Ofereix-los la nostra sala.

Constança: I el nostre llit?

Pep: Sí, dòna.

Constança: Per tots tres? Reina Santissima, quin escandol!

Pep: Que t’emboliques ara?

Constança: On colocarem el ròssec que porten?

Pep: Mira, que vagi amb en Quics!

En Quics: Ja pot venir: això rai!

Constança: I jo, on dormiré?

Pep: Acomoda-t al catre del darrera.

Constança: I tu?

Pep: A qualsevol banda. (Amb intenció.) Tampoc podré aclucar els ulls en tota la nit!

Constança: Taülot, més que taülot!

Pep: Obsequia-les bé, que quedin força contentes.

Ramonet: Ah, sí! Que aquestes són de primerissima!

En Quics: Com no se’n veuen en els pobles petits com el nostre. S’entén, si hem de regir-nos per lo que’ns costen.

Constança: Podeu comptar! Si jo’m compongués com elles, encara ho veuriem qui fa més goig!

Pep: Apa, noia! Veiam si t’encomano l’afició i els fas la competencia!

Constança: No’m rebaixo tant!

Pep: Decideix-te a sortir a les taules, que jo’m quedaré amb els galants joves!

Constança: Fuig! Ja n’hi ha prou amb un carrincló a casa!

Pep: Quina dama més dama tindriem!

Ramonet: Farieu molt respecte!

Pep: Vestida de reina’n faria!

En Quics: De pitjors n’hem tingut!

Constança: Mira l’altre! Bah, bah: anem a començar a fer feina. (Anant-se’n per la primera porta de la dreta.)

Pep: Escolta, dòna…

Constança: (desapareixent) Vés amb aquelles!

Escena VI

Els mateixos, menys la Constança

Pep: N’hi ha un tip de les dònes… de sa casa!

Ramonet: No són artistes.

En Quics: Ni enlletrades.

Pep: (impacient) Però, què fan els companys?

(Per l’esquerra del fons compareix en Francesc fumant un cigarro de mig ral.)

Escena VII

Els mateixos, més en Francesc

Francesc: Ja torno a ser aquí.

Pep: Hola, Francesc!

Francesc: Hola, Pep!

(Torna la Constança per la primera porta de la dreta, amb un coixí a la mà, desapareixent per la primera porta de l’esquerra, rondinant en veu baixa.)

Ramonet: (an en Francesc) Ja’m pensava que no vindries.

Francesc: Es que m’he entretingut una estona.

En Quics: Amb aquella que vas ballar diumenge?

Ramonet: Avui també estas per les moces del poble?

Pep: Li serveixen d’olives.

En Quics: (an en Francesc, pel cigarro que crema) Com fas l’home!

Ramonet: Que no convides?

Francesc: No més convido als gorristes. Bé: que’n vols un?

Ramonet: No. Gracies.

Pep: Que ja heu sopat?

Ramonet: Sí, noi.

En Quics: Jo, no, doncs.

Francesc: Jo, no cal dir-ho.

Ramonet: I vós, Pep?

Pep: No. No veus que tinc d’esperar les senyores?

Ramonet: Es veritat. No hi pensava.

Pep: Després dirien que no gasto etiqueta.

Francesc: (molt impacient) Vaja, què fem?

Ramonet: Apa, que es tard!

Pep: Som-hi!

En Quics: (mirant-se’l rellotge) Tot just són les sis quaranta.

Pep: Però, que no ve ningú més?

Ramonet: Ja faran cap els altres, si volen.

Pep: Ont es el Noi Tendre?

Francesc: Deu estar repassant el paper.

Pep: Jo que volia anar-les a rebre amb tota la colla en corporació!

Ramonet: Pitjor pels que no vinguin!

Pep: Sí, Ramonet, sí! Qui es primer, guanya.

Francesc: Vaja: no enraonem més!

Pep: (anant per mirar l’hora) Espereu-vos, que m’he deixat el rellotge i la cadena damunt de la calaixera.

Ramonet: Enllestiu!

Pep: De passada’m posaré uns quants picarols (indicant monedes) a la butxaca de l’ermilla.

En Quics: Va molt bé una musica aixís.

Pep: Fa més tenorio.

Francesc: Apa, home!

Pep: Ja vinc.

(Desapareix per la primera porta de l’esquerra. Abans d’entrar a la seva cambra se detura pera fer pas a la Constança, que surt amb un gerro de porcelana.)

Constança: (an en Pep, en veu baixa) Calavera!

Pep: (desapareixent) Beiata!

(La Constança atravessa l’escena amb el gerro buid a la mà, desapareixent per la segona porta de la dreta.)

Escena VIII

Els mateixos, menys en Pep

Francesc: (després d’un curt silenci) Me sembla que arribarem a misses dites.

En Quics: Encara’ns-e sobrarà temps.

Ramonet: Si aquest home no acaba mai!

Francesc: (cridant an en Pep) Ep! Què hem de fer?

Ramonet: Que no veniu?

Pep: (de dintre estant) Deixeu-me donar l’ultim retoc!

(Per la dreta del fons compareix l’Hipolit tot determinat.)

Escena IX

Els mateixos, més l’Hipolit

Hipolit: Que ja són aquí les dames?

Ramonet: Hola, Hipolit!

Hipolit: Que ja han arribat?

Francesc: No encara.

En Quics: Que sents el rastre?

(Per l’esquerra del fons compareixen, tot apressats, en Simon i l’Oriol.)

Escena X

Els mateixos, més en Simon i l’Oriol

Simon: (entrant decidit) Bona nit i bon’hora.

Oriol: Ja esteu a punt?

Ramonet: Hola, nois!

Francesc: Quin mosquer que serem!

Hipolit: Quines vespes!

En Quics: Tothom hi vol ser a la mèl!

(Torna la Constança amb el gerro ple d’aigua, sortint per la segona porta de la dreta i anant-se’n cap a la primera de l’esquerra, on s’espera pera fer pas an en Pep, que també torna amb el rellotge i la cadena, posant-se uns quants duros en peça a una butxaca de l’ermilla.)

Escena XI

Els mateixos, més la Constança i en Pep

Constança: (en veu baixa) Quina colla d’infeliços!

Francesc: Jo ja m’hi trobo!

Constança: (al peu de la porta, entre-dents, així que surt en Pep) Vell arrocinat!

Pep: Llunatica!

Constança: (desapareixent amb el gerro a la mà) Calaverot!

Escena XII

Els mateixos, menys la Constança

Pep: Estic a la vostra disposició.

Oriol: Hi falta’l Noi Tendre.

Simon: I el Barberet.

Pep: Justament el primer galant i el galant jove!

Francesc: Anem: potser ja són a l’estació.

Pep: Apa, nois, com us engrescareu amb aquella dama!

Hipolit: Es guapa, guapa de debò?

Pep: Mira, Hipolit, si ho es, que, de resultes d’haver-la vista una sola vegada, sempre tinc por de caure malalt!

Simon: Si que es perillosa!

Pep: Es un torment!

Ramonet: No més hi faltava ella, en el drama que fem!

Pep: Ja sabeu que tinc gust!

En Quics: Ens consta!

Pep: Us quedareu encantats!

Francesc: El cor ja’m tremola!

Pep: Ah! Escolteu, minyons.

(Tots s’hi acosten.)

Oriol: Digueu.

Pep: Us haig de fer una advertencia.

Simon: Què passa?

Pep: Ara, aixís que ella baixi del tren, no aneu de goluts a mirar-la. Saludeu-la, si la temptació no us venç, amb els ulls ben tancats, i aneu-los obrint a poc a poc, que no us reprengués la majestat de la seva presencia.

En Quics: Que precaucions s’han de pendre!

Hipolit: (amb ingenuitat) Ell ens avisa.

Pep: Sí, aneu-hi de boig, amb les dònes vistoses!

Francesc: (molt impacient) Apa, anem, nois!

Hipolit: Anem, que tinc ansia!

Simon: Jo’m friso!

En Quics: Encara es dejorn! (Mirant altra vegada’l rellotge.) Les sis quaranta.

Ramonet: Que enraones!

Pep: Que’t penses que fem el tuti?

En Quics: (amb el rellotge a les mans) Si’l tinc parat!

Pep: (mirant-se’l seu) Jo també.

Oriol: Correm, doncs!

Pep: No us precipiteu!

En Quics: Presentem’s-hi serens!

Francesc: No cridem massa l’atenció!

Pep: Apa, prepareu els compliments i tot el repertori de galanteries i fineses que tingueu als dintres!

(Torna la Constança per la primera porta de l’esquerra.)

Escena XIII

Els mateixos, més la Constança

Constança: Que ja us en aneu?

Pep: Sí. En marxa!

Constança: Me sembla que he sentit el tren.

(Consternació general.)

Pep: Què dius ara! Correm!

Constança: Ja han tocat les set.

Francesc: Quin compromís!

En Quics: No tingueu por, homes!

Ramonet: Vaja, anem, cançoners!

Hipolit: Les trobarem pel camí.

Pep: Quin cop que rebreu!

Oriol: Preparem l’arnica!

Pep: Ai, fills meus, que caureu en basca!

Simon: Som-hi!

Pep: Depressa!

(En Pep, en Francesc, en Quics, l’Hipolit, en Ramonet, en Simon i l’Oriol se’n van, determinats, tot enraonant, per la dreta del fons.)

Constança: (plantada al mig de l’escena) Déu us faci bons!

Escena XIV

La Constança, sola (Va a mirar al portal del carrer, permaneixent-hi una llarga estona. Després se n’entorna a dins, posant-se a arreglar les cadires i demés mobles que ella cregui en desordre. Passat un curt silenci compareixen, enraonant, el Noi Tendre i el Barberet, per l’esquerra del fons; el primer, molt amoïnat.)

Escena XV

La Constança, el Noi Tendre i el Barberet

El Barberet: (entrant) Bona nit i bon’hora, Constança.

Constança: Bona nit, Barberet. Què té’l Noi Tendre, que està tant moix?

El Noi Tendre: Res, dòna.

Constança: Com es que no heu anat amb aquells a rebre les forasteres?

El Barberet: Eren massa colla!

Constança: I tant! Voleu dir que, amb tot i ser comediantes, no se sofocaran pels carrers?

El Noi Tendre: No hi ha perill!

El Barberet: Després, que jo no’m basquejo per una dòna, per més guapa que sigui.

El Noi Tendre: Jo tampoc!

Constança: Ben fet, nois!

El Barberet: Si volen res, les dònes guapes, que’m vinguin al darrera.

El Noi Tendre: Lo mateix te dic.

Constança: I ara aneu a ensajar?

El Noi Tendre: Sí. Aquesta obra’m té amoïnat.

El Barberet: Per què, Noi Tendre?

El Noi Tendre: Es molt carrinclona.

El Barberet: A mi’m fa riure d’allò més.

Constança: Jo no sé –per lo que’n sento explicar– com el senyor Rector no’n diu res de la trona estant.

El Barberet: Espereu-vos demà en el sermó de l’ofici!

Constança: Ja serà tard.

El Noi Tendre: Tant-de-bo que tragués la caixa dels trons i espantés a la gent!

El Barberet: Per què?

El Noi Tendre: Perquè aixís potser l’hauriem de sospendre.

El Barberet: Oh, cah! Això encara ajudaria a engrescar el public!

El Noi Tendre: No pas en aquest poble!

(Part de fòra, accentuant-se gradualment, se sent un brugit de veus.)

Constança: Ja són aquí.

El Barberet: (amb emfasi) Ara veurem l’hermosura.

El Noi Tendre: Veiam si perdrem la vista.

(Per la dreta del fons compareixen l’Enriqueta Vallès, la senyora Genoveva i l’Avelí, acompanyats d’en Pep Mata, en Francesc, en Quics, l’Hipolit, en Ramonet, en Simon i l’Oriol. L’Enriqueta Vallès i la senyora Genoveva, bastant ben vestides, donant-se aires de grans artistes, van amb gorro. L’Avelí va amb relativa elegancia. Porta un saquet de mà i un farcell de roba de la primera.)

Escena XVI

Els mateixos, més l’Enriqueta Vallès, la senyora Genoveva, en Pep, en Francesc, en Quics, l’Hipolit, en Ramonet, en Simon, l’Oriol i l’Avelí.

Pep: (molt amable, desfent-se en compliments) Passin, passin. Com si fossin a casa seva.

Enriqueta: (somrient) Gracies.

Pep: (en veu baixa) Mira-la, Barberet, mira-la que es maca!

El Barberet: (en veu baixa) De primera!

Senyora Genoveva: Bona nit tinguin.

Enriqueta: Déu los guard.

Constança: Benvingudes.

(Tots els altres corresponen a la salutació. L’Avelí saluda amb un moviment de cap.)

El Noi Tendre: Que hi heu arribat a temps, a l’estació?

Pep: (disgustat) No me’n parlis.

Constança: (a la senyora Genoveva i l’Enriqueta) Les han trobades pel camí a les senyores?

Senyora Genoveva: Aquí mateix, al tombant del carrer.

Ramonet: Tota la culpa la té en Quics!

En Quics: Just! Fes-m’ho pagar a mi!

Enriqueta: Bé, tant se val: no s’ha perdut res.

Pep: En fi, paciencia. Ja’ns ho dispensaran.

Senyora Genoveva: Vol callar!

Pep: (presentant la Constança) Tinc el gust de presentar-los la meva senyora…

Senyora Genoveva: Molt honor en coneixe-la.

Constança: Gracies.

Enriqueta: (somrient) Celebro.

Avelí: Servidor de vostè.

Pep: (a les senyores, oferint-los cadires) Però, seguin, senyores, seguin.

Senyora Genoveva: No estem gens cançades.

Ramonet: (oferint-li una cadira) Tingui, senyora, tingui.

Senyora Genoveva: (seient) Seiem, doncs.

Constança: Com els ha provat el viatge?

Senyora Genoveva: Divinament.

Avelí: Una mica pesat.

Pep: (a l’Avelí, volent descarregar-lo) Però, permeti-m. Faci-m el favor, que aconduirem l’equipatge.

(Tots els aficionats, molt atents, volen descarregar-lo.)

Avelí: No’s molestin per mi.

Constança: Deixi, deixi.

Pep: Ah! Espera, Constança, que’ls vui presentar la colla.

Enriqueta: Tots són aquí?

Ramonet: Sí, senyora.

Pep: No més hi falten els comparses.

Enriqueta: (rient) Es graciós!

Pep: Sí, senyora: un servidor es el graciós de la companyia. I aquest minyó (senyalant el Noi Tendre) el primer galant. Un espasa!

Enriqueta: (somrient) Celebro.

Pep: Ja’l veurà, ja’l veurà, senyoreta Enriqueta!

El Noi Tendre: Soc un trist aficionat, sense estudis.

Senyora Genoveva: Per aquí’s comença.

Pep: (senyalant el Barberet) Aquell es el galant jove.

Enriqueta: (somrient) Celebro.

El Barberet: Moltes gracies.

Pep: Bona estampa, veritat?

Enriqueta: (rient, tapant-se la cara amb el vano) Oh! Oh!

Pep: (senyalant a l’Hipolit) Aquest, encara que no porti pèl a la cara, es el barba.

Enriqueta: (sempre somrient) Celebro, celebro.

Pep: I aquell el traidor. (Senyalant en Simon.) Però es un bon xicot. Els altres són segones parts.

Enriqueta: (sempre somrient) Celebro, celebro.

Constança: (apart, an el Barberet) Ai, mare! Tot ho celebra.

El Barberet: Se’ns rifa!

En Quics: (en veu baixa, acostant-s’hi) I a mi que no’m presenteu, Pep?

Pep: Ah, sí! Tens raó!

Senyora Genoveva: Quins papers fa’l jove?

En Quics: Els tontos.

Enriqueta: Ja se li coneix.

Pep: En què?

Enriqueta: En el posat d’artista ingenuu. Té una expressió de caràtula.

(Tots els aficionats celebren la frase i feliciten an en Quics.)

En Quics: (encantat) Caram!

Pep: Apunta-te’l aquest terme.

Senyora Genoveva: Ja n’hi direm d’altres.

Pep: (an en Quics) Series un gran xicot, si anessis a l’hora!

Avelí: (dissimuladament) Enriqueta.

Enriqueta: (en veu baixa, acostant-s’hi) Què mana, Avelinet?

Avelí: Vés amb compte amb aquests aficionats, que’m semblen molt atrevits!

Enriqueta: No tinguis por!

Pep: (que estava enraonant amb la senyora Genoveva) Sí, senyora Genoveva: nosaltres treballem amb fe, amb entusiasme…

Ramonet: (interrompent-lo) Hi posem el cor!

Pep: Sobre tot tenint una dama tant simpatica com la seva filla!

Avelí: (en veu baixa) Enriqueta!

Enriqueta: (en el mateix to) Què vols?

Avelí: ¿Que hi entren gaires petons i abraçades en “Els Martirs de l’Inquisició”?

Enriqueta: No ho sé fixament.

Avelí: Vés amb compte! No t’hi entreguis!

Enriqueta: No t’amoïnis per xò.

Pep: (que encara segueix enraonant amb la senyora Genoveva) Que no han vist el programa?

Senyora Genoveva: No, senyor.

Pep: (butxaquejant) Té: ara no’n porto cap.

En Quics: (treient-se’n un plec d’una butxaca de l’americana) Aquí n’hi ha! Teniu.

(Tots els aficionats treuen programes, i, desplegant-los, els ofereixen a la senyora Genoveva.)

Pep: (prenent-ne un dels que li ofereix en Quics) Vinga!

Ramonet: Quin paperam!

Simon: Sembla una festa de carrer!

Pep: (als aficionats, pels programes que encara tenen a les mans) Arrieu banderes! (Tots se desen els programes a la butxaca.)

En Quics: (donant-ne un a la senyora Genoveva) Si es servida.

Senyora Genoveva: Per molts anys.

En Quics: (donant-ne un altre a l’Enriqueta) Per vostè.

Enriqueta: Gracies.

En Quics: (oferint-ne també un altre a l’Avelí) Vegi…

Avelí: Posi-me’l, si es servit, a la butxaca de l’americana.

En Quics: (fent-ho) Apa: al bussó!

Avelí: Moltes mercès.

Pep: (a la senyora Genoveva, ensenyant-li’l programa) Miri: veu? (Llegint.) “Gran funció per avui, en la que hi pendrà part la sempre aplaudida i hermosa primera dama jova…”

Enriqueta: (interrompent-lo, somrient) Que va per mi aquesta flor?

Pep: (amb molta galanteria) La flor es vostè, senyoreta.

Enriqueta: Que es galant!

Pep: Soc graciós.

Constança: (an el Barberet, clavant-li un pessic) Murri!

El Barberet: (queixant-se) Ai!

Pep: (impulsivament) Què tens?

El Barberet: Res: són els nirvis!

Constança: (en veu baixa, al Barberet) No anava per tu. Dispensa.

(Tots els aficionats demanen més programes an en Quics, que’ls els dóna.)

Avelí: Enriqueta!

Enriqueta: Digues.

Avelí: Tinc gelosia!

Enriqueta: De qui?

Avelí: D’aquests joves! Però principalment del vell!

Enriqueta: No temis, home!

Avelí: Quan siguem casats no t’hi deixaré anar a fer comedia!

Enriqueta: No més estaré per tu.

Pep: (que segueix enraonant amb la senyora Genoveva) Es un angel la seva filla!

Senyora Genoveva: Vostè exagera!

Pep: Que li ve de molt lluny l’afició a l’art?

Senyora Genoveva: Del dia que va néixer.

Pep: Mosca!

Senyora Genoveva: Encara anava amb volquers que ja va pendre part en una obra.

Pep: Sempre deu haver anat en molt bones companyies.

Senyora Genoveva: No s’ha esgarriat mai.

Avelí: Pobra d’ella!

Pep: Vui dir que deu haver treballat amb comics de nomenada.

Senyora Genoveva: Amb els millors. I de contractes, n’hi han sortit!

Enriqueta: Jo prefereixo treballar amb aficionats.

Pep: (agraint la finesa) Per què, senyoreta?

Enriqueta: Són més sincers.

El Barberet: Es favor.

Enriqueta: No, senyor: es justicia.

(Aprovació general entre’ls aficionats.)

Senyora Genoveva: (aixecant-se) El teatre està perdut, està molt perdut, senyora!

Constança: I la gent que perd!

Senyora Genoveva: D’ençà que’l tenen acaparat els autors modernistes…

Enriqueta: (interrompent-la) Mamà, no’n diguis mal dels autors moderns, que an ells principalment dec el nom!

Senyora Genoveva: Totes les obres les escriuen en prosa, en un llenguatge ordinari…

Avelí: Sense idealismes.

Senyora Genoveva: (a la Constança) Miri, senyora: quan jo era dama, en aquells bons temps per l’art, totes les comedies s’escrivien en vers. Oh! El vers, aquella musica, aquella armonia del vers!

Constança: No sabria què dir-li.

Senyora Genoveva: Mort el vers, morta una servidora; artisticament, se comprèn.

Pep: Quina llastima!

Senyora Genoveva: Per acompanyar a la meva filla’m rebaixo de tant en tant a fer de caracteristica.

El Noi Tendre: (amb ironia fina) I si resucités el vers?

Senyora Genoveva: Ah! Allavors també resucitaria jo!

Constança: Vès, Pep, que aquell jove (senyalant l’Avelí) me fa pena.

Pep: Ai, sí! Me’n distreia.

Avelí: (molt nirviós i sofocat) Continui, continui.

Pep: Que també es artista vostè?

Avelí: No, senyor: soc promès…

Pep: (interrompent-lo) Bona feina!

Avelí: Si volen, els puc portar el traspunte.

Pep: Se li agraeix en nom de la colla.

(Aprovació general.)

Constança: (a l’Avelí) Vaja, si es servit: vingui a descarregar-se.

Enriqueta: Que vols arreglar-te’ls cabells, mamà?

Senyora Genoveva: Ai, sí! Que’ls duc no sé com amb la pols del tren.

Pep: (a la Constança) Acompanya-les a la seva habitació.

(Tots els aficionats, mentres la senyora Genoveva, l’Enriqueta i l’Avelí se disposen a entrar a l’habitació del primer terme de la dreta, els diuen paraules afectuoses, fent molts compliments.)

Constança: (amb modestia) Trobaran una casa molt mal endreçada.

Senyora Genoveva: Prou la tenen ben bufona!

Pep: (acompanyant-les fins al peu de la primera porta de la dreta) Passin, passin.

Constança: Que volen sopar desseguida?

Senyora Genoveva: Com vostès coneguin.

Pep: Com més aviat millor.

Avelí: Jo no tinc gaire gana.

Pep: (complimentós) Passin, si són servides, passin.

Enriqueta: (somrient, a tots els aficionats) Amb el permís de vostès.

Senyora Genoveva: (també somrient) D’aquí després.

Pep: (amb salameria) Sí, senyora. Gracies, moltes gracies.

(La Constança, l’Enriqueta, la senyora Genoveva i l’Avelí desapareixen per la primera porta de la dreta.)

Escena XVII

Els mateixos, menys la Constança, l’Enriqueta, la senyora Genoveva i l’Avelí.

Pep: (després d’un curt silenci) Vaja, nois, que això no pot resistir-se!

Ramonet: Que la farem bé la comedia!

Francesc: Com ens inspirarem!

El Barberet: Quina dama més maca!

En Quics: Vès qui fa’l tonto!

Pep: Tu, Noi Tendre, no t’electrisis demà!

El Noi Tendre: (un xic amoïnat) No passeu ansia.

Pep: I tu, Barberet, vés amb compte amb les abraçades.

El Barberet: Oh, cah! Vui aprofitar-me!

Hipolit: Jo n’hi tingués en el meu paper!

Oriol: Jo me n’hi posaré alguna!

Simon: Vès qui fa’l traidor sense descompondre el caracter!

Pep: (an el Noi Tendre) Veiam si’t llueixes en l’escena de l’Inquisició, allavors que dius aquellas frases tant valentes.

El Noi Tendre: (de mala gana) Quines?

Pep: Aquelles quan t’encares amb el President del Tribunal.

Simon: Són molt revolucionaries!

Pep: (al Noi Tendre) Fixa-t bé com jo les dic.

El Noi Tendre: (amb emfasi) M’hi fixo.

Pep: (en un to molt declamatori) “Miserables! Miserables! Si Cristo tornés a la terra, al veure’ls vostres crims, de vergonya, amb les seves propries mans se tornaria a clavar a la creu!”

(Aprovació general.)

En Quics: Aquí’l public te farà una ovació.

Ramonet: Segons com ho digui.

Pep: (al Noi Tendre) Diga-ho amb tota la potencia dels teus pulmons, d’una manera gallarda i amb el cap ben alt!

El Noi Tendre: (amb ironia) Com un gall?

Pep: Com un lleó enfebrat! Ah! I amb la mirada aixís, despreciativa, i una cama endavant…

El Noi Tendre: (fent el tonto) Que’m treuré l’espasa?

Pep: No! En aquell moment vas desarmat.

El Noi Tendre: A mi ningú’m desarma!

Pep: No veus que’t porten pres?

El Barberet: Ja’t defensaré jo!

Pep: Tu, no’t distreguis en les escenes d’amor.

El Barberet: Deixeu-ho per mi.

Pep: Parla ben dolç, girant els ulls en blanc, que la dama s’enterneixi de debò.

El Barberet: No’n passeu ansia. Potser en faré massa i tot!

Pep: Que te l’envejo’l teu paper! (Anant a mirar dissimuladament a la primera porta de la dreta.) Ai, fills meus!

(Tots, menys el Noi Tendre, s’hi acosten.)

El Barberet: Què veieu?

Pep: El cel!

Oriol: Quin astrolec!

El Noi Tendre: Andalús!

Pep: (tornant, seguit dels altres, al mig de l’escena) Eh que tinc bon ull, Hipolit?

Hipolit: No’m creia que’n tinguessiu tant.

El Barberet: Quina peça, en Pep!

Pep: Vaja, què pagues?

Hipolit: El cafè!

Francesc: Jo’l cigarro!

En Quics: Jo la copa, doncs!

Pep: Quin èxit, demà, quin èxit!

Simon: (an en Pep) Ja heu encarregat les perruques?

Pep: Sí, home, sí!

El Barberet: Que no’ns portin, com sempre, cabaços de pèl.

Pep: Tant se val!

Simon: I els vestits?

Pep: Ja són a l’estació.

En Quics: Jo vui el més maco.

Pep: Posa-t el de rei.

(Torna la Constança per la primera porta de la dreta.)

Escena XVIII

Els mateixos, més la Constança

Constança: Ai, mare, quina olorota han deixat per tot casa!

Pep: Això es una delicia!

Constança: Però, per l’amor de Déu, Pep: vés a treure aquell empantànec d’allà dins!

Pep: No hi ha perill, dòna!

El Barberet: Prou estan assegurades!

Constança: No vui escandols a la vora meu!

Pep: Què fan les senyores?

Constança: S’arreglen.

Pep: Que s’arreglin, doncs.

Constança: Quines coses s’han de veure!

Pep: Vés, vés pel sopar, que es tard.

Constança: Ja’l tinc fet estona ha.

Pep: Doncs para taula.

Constança: Encara es aviat.

Pep: Doncs, vés-te’n!

Constança: No’m vui moure!

(Per la dreta del fons compareix l’Agutzil de l’Ajuntament amb dos plecs a la mà.)

Escena XIX

Els mateixos, més l’Agutzil

L’agutzil: (desde la porta del fons) Ave Maria!

Constança: (girant-se) Qui hi ha?

(Estupefacció general.)

Ramonet: Mireu, Pep.

Francesc: L’agutzil de l’Ajuntament.

Pep: Què deurà voler?

El Barberet: Ja hem rebut!

El Noi Tendre: (en veu baixa) Tant-de-bo!

L’agutzil: Se pot passar?

Pep: Endavant, agutzil, endavant.

L’agutzil: (entrant, amb la gorra a la mà) Amb el vostre permís. (Als demés.) Bona nit tinguin.

Pep: Bona nit.

(Tothom correspon a la salutació.)

Constança: (an el Barberet) Tota tremolo!

Pep: Què us porta de nou?

L’agutzil: De part del senyor arcalde que feu el favor d’enterar-vos d’aquest document, que us entrego per duplicat perquè me’n firmeu rebut.

Pep: De què’s tracta?

L’agutzil: No us ho sabria dir.

Pep: (llegint el sobrescrit) “Señor Presidente del casino La Violeta…” (Dirigint-se a l’Agutzil.) No ho podieu deixar al cafeter?

L’agutzil: Certament. Sinó que he pensat que potser convenia, i per guanyar temps…

Pep: (interrompent-lo) Veiam, veiam.

(Desclou el sobre i s’entera de l’ofici. Gran espectació en els altres mentres ell llegeix mentalment.)

Constança: (en veu baixa, an en Ramonet) Serà qüestió de la justicia.

Ramonet: No tingueu por!

En Quics: Ai, quina mar!

Pep: (tornant, molt nirviós i visiblement alterat, el document) Teniu: digueu al senyor arcalde que això jo no ho firmo!

L’agutzil: Vós mateix.

Pep: Digueu-li que no’m dóna la gana de malgastar el meu nom!

L’agutzil: Mireu que us pot sortir malament no acatar l’autoritat.

Pep: Tant se m’endóna!

El Noi Tendre: Que’s llegeixi aquest escrit!

Simon: Sí, sí: que’s llegeixi!

(Tots demanen lo mateix.)

Pep: Té, Barberet, fes-ho tu, que no se t’entrebanca la llengua.

El Barberet: Vinga! (Prenent el document i llegint-lo en veu alta.) “Usando de las atribuciones que me concede la vigente ley municipal, en relación con la moralidad y orden públicos, vengo a suspender la representación del drama”Els martirs de l’Inquisició“, anunciada para el día de mañana en el teatro del casino”La Violeta" de esta villa, esperando no dará lugar á la imposición de la multa con que queda usted conminado caso de desobedecer las órdenes de mi autoridad. Dios guarde á usted muchos años…"

Pep: (interrompent-lo) Això es arbitrari!

Ramonet: Això es voler perjudicar-nos!

En Quics: Malsaguanyats ensaigs!

Hipolit: Aquesta sí que no la prevèiem!

Pep: (indignat) Ha hagut d’esperar avui, quan ja tenim les dames aquí i el gasto ja es fet, a sospendre la funció!

L’agutzil: Bé: que firmeu?

Pep: No! No firmo!

L’agutzil: Com us-e sembli.

Pep: Ja ho he dit!

L’agutzil: Sent aixís, aniré a buscar dos testimonis perquè justifiquin com jo us entrego aquest document.

Pep: Aquí mateix en teniu prous.

L’agutzil: Els senyors? No: han de ser uns altres.

Pep: Com vulgueu.

L’agutzil: (anant-se’n per la dreta del fons enduent-se’n els dos plecs) D’aquí després, doncs.

Pep: Arri allà, estira-cordetes!

Escena XX

Els mateixos, menys l’Agutzil

Constança: (molt espantada) Pep! Firma! Firma!

Pep: Va massa cara la tinta!

Constança: (anant fins a la porta, cridant) D’això… agutzil! Veniu!

(En Pep i els seus companys la detenen. Crits i confusió.)

Pep: Deixa-l estar an aquell esquitx d’autoritat!

Constança: Firma desseguida, et dic! Que no’t fessin perdre!

(Per la primera porta de la dreta compareixen, esverades, sense res al cap, la senyora Genoveva i l’Enriqueta, seguides de l’Avelí.)

Escena XXI

Els mateixos, més la senyora Genoveva, l’Enriqueta i l’Avelí

Senyora Genoveva: Què tenen? Què passa?

Enriqueta: Què són aquests crits?

Avelí: Expliquin-se!

Constança: Ai, senyora Genoveva, que vindran a embargar-nos i ens tancaran en Pep a la presó!

Pep: Deixin-la dir an aquesta!

Enriqueta: I, doncs, què succeeix?

Pep: Res: que’l ximple de l’arcalde’ns ha sospès la funció de demà!

Senyora Genoveva: Per quin motiu?

Enriqueta: Què alega?

Pep: Què sé jo que s’empatolla de la moral i de l’ordre public!

Ramonet: El reaccionari!

Francesc: El bretol!

Enriqueta: L’autoritat es anti-artistica!

Oriol: I despotica!

Simon: I bestia!

Pep: Tot això ho fa per donar gust als de l’altre casino!

Constança: (amb gran prec) Però firma-l aquell paper! Firma-l, home!

Pep: Firma-l tu!

Avelí: Poden recórrer.

Constança: (interrompent-lo) No t’hi barallis amb el govern!

Pep: Soc capaç de tombar-lo!

Senyora Genoveva: No s’ho prengui aixís!

Enriqueta: Això subleva!

Pep: M’encén les sangs!

Constança: Tu ets massa de la flamarada i algun dia tindrem un disgust!

Avelí: Tot pot arreglar-se encara.

Pep: Nois: demà al dematí, en el primer tren, me’n vaig a Barcelona a trobar el governador!

En Quics: No us escoltará!

El Noi Tendre: Altra feina té!

Hipolit: Feu-vos càrrec que “Els martirs de l’Inquisició” es una obra excomunicada!

Pep: Que ho sigui!

Simon: Qui’l fa quedar malament al clero?

Pep: Se n’ha de recordar de mi aquest arcalde!

Constança: Noi! No cridis tant!

Pep: Ja ho veurà quan vinguin les eleccions!

El Barberet: Guerra a l’arcalde!

Pep: Guerra!

Constança: (plorant) No! No, per l’amor de Déu!

Pep: Guerra a sang i a foc!

(Per la dreta del fons torna l’Agutzil, acompanyat de dos homes.)

Escena XXII

Els mateixos, més l’Agutzil i dos homes

L’agutzil: (entrant tot determinat amb els dos plecs a la mà) Ja torno a ser aquí. (Als dos homes.) Entreu, minyons, entreu.

Pep: Ep! Se demana permís!

Constança: (amb gran prec) Calla!

L’agutzil: (amb molta gravetat) Senyor Josep Mata: aquí us entrego, per duplicat i davant d’aquests dos testimonis, perquè’l firmeu, el present ofici del senyor arcalde.

Pep: (resolut) No vui firmar-lo!

Constança: Mira que t’agafaran!

Pep: Que m’agafin!

L’agutzil: Que firmeu o no?

Pep: No!

L’agutzil: Ho heu reflexionat bé?

Pep: Sí!

Constança: No, no que no ho ha reflexionat!

Pep: (interrompent-la) Us dic que sí, agutzil!

L’agutzil: Entesos. (Als dos homes.) Ja ho heu sentit. (Els dos homes fan un moviment afirmatiu amb el cap.) Anem, doncs?

Constança: No’ns pot donar un parell de dies de temps per pensar-nos-hi?

Pep: Just, que la funció ja seria feta!

L’agutzil: Bona nit tinguin.

Pep: Endavant!

(Tothom li torna la salutació. L’Agutzil i els dos homes desapareixen per l’esquerra del fons.)

Escena XXIII

Els mateixos, menys l’Agutzil i els dos homes

Pep: (en un esclat de gènit) La funció’s farà, mal el món s’ensorri!

El Barberet: Com?

Pep: Fent-la!

El Noi Tendre: No pas amb mi, Pep!

(Sorpresa general. Demostració d’alegria per part de la Constança.)

Pep: I ara!

El Noi Tendre: No vui barallar-me per un drama tant poca sustancia!

Pep: Ja ha sortit el modernista!

El Noi Tendre: Ben nèt que sí! Que per ventura no hi han altres obres modernes més artistiques que nosaltres podriem representar?

Pep: Què hi trobes a la que ensagem?

El Noi Tendre: Que no val re.

Pep: Prou es ben forta!

Hipolit: Massa i tot!

Simon: Quina manxiula pel clero!

Pep: Encara’n fa poc!

El Noi Tendre: Jo, si fos d’ell, me’n riuria.

Pep: Per què no ho deies abans això, que hauriem buscat un altre galant?

El Noi Tendre: Perquè no’m diguessiu pretenciós i perquè confiava que l’arcalde ja’m treuria del compromís.

Pep: (als altres) Què hi dieu, nois?

Oriol: Que se sospengui!

Simon: Que no’s faci!

Pep: Què hi diuen les senyores?

Constança: Per mi…

Pep: (interrompent-la, irat) No, tu! Les senyores…

Senyora Genoveva: Per nosaltres, com vostès coneguin.

Enriqueta: Determinin.

Simon: No’s pot fer re!

El Noi Tendre: Deixem-ho córrer!

Francesc: No’ns contrapuntem!

En Quics: Anem per un altre!

Pep: No teniu sang!

(Protestes generals.)

Ramonet: Ja’l faré jo’l paper d’aquest. (Senyalant el Noi Tendre.)

En Quics: No te’l sabries d’aqui demà.

Francesc: No tens prou temps per estudiar-lo.

Ramonet: Tot va que jo m’hi posi!

Hipolit: I del teu qui se n’encarrega?

Pep: Pot fer-lo’l senyoret. (Senyalant a l’Avelí.)

Avelí: Amb molt gust, si fos artista.

Simon: I si’ns agafen?

Pep: Que’ns agafin! Aixís serem uns veritables martirs de l’Inquisició moderna!

Senyora Genoveva: Bé: què fan, doncs?

Enriqueta: Què resolen?

Hipolit: Ja n’ensajarem una altra que no sigui tant rabiosa.

Enriqueta: Que no’n tenen cap més de repertori?

Francesc: Ens manquen exemplars i caudals.

Oriol: Val més que pleguem!

Pep: Vaja, deseu-vos, aficionats de pega! (Protestes generals.) Demà llegiré l’obra davant del public!

El Barberet: Quan estigueu cançat, jo us rellevaré.

Pep: Tu tiraras el teló!

Senyora Genoveva: Aixís nosaltres, si ara passava un tren, ens en entornariem a Barcelona.

Constança: A les vuit un quart de nou n’hi ha un.

El Barberet: El darrer.

Enriqueta: Quina hora es?

En Quics: (mirant el rellotge) Ja li diré desseguida.

Francesc: (interrompent-lo) No, que’l teu es de sol!

El Noi Tendre: Són les vuit en punt, senyores.

Senyora Genoveva: Correm, doncs, Enriqueta, que encara hi serem a temps!

Enriqueta: Vine, Avelinet, a recullir l’equipatge!

Avelí: Som-hi!

Constança: Que no volen sopar?

Senyora Genoveva: Ja soparem a casa. Gracies.

Enriqueta: Vine, Avelinet, vine!

Avelí: Depressa!

(La senyora Genoveva, l’Enriqueta i l’Avelí desapareixen per la primera porta de la dreta.)

Escena XXIV

Els mateixos, menys la senyora Genoveva, l’Enriqueta i l’Avelí.

Pep: (molt nirviós) Bé, nois: s’ha de pagar el bolo a la dama.

En Quics: No ha treballat pas.

Hipolit: Ja’ns farà un rebaix.

Pep: Apa, quants som?

Simon: Que no tenim res a la caixa, en fondo?

Oriol: Trenyines!

Pep: Apa, apa: tant cadaú. Sis duros de bolo i tres dels viatges…

En Quics: Total nou.

Francesc: Toca un duro per barba.

Pep: Vinga, doncs. (Parant la mà.) Tu, Noi Tendre, no dormis.

El Noi Tendre: (sincerament) Ja us el daré demà.

Francesc: Jo no’n porto cap.

Hipolit: Que teniu cambi d’un bitllet de mil?

Pep: Que’t penses que soc el Banc d’Espanya? (An en Ramonet). I tu?

Ramonet: He sortit de casa sense cap diner.

Simon: Si voleu una pesseta que tinc…

Pep: Quins capitalistes!

En Quics: Jo, sense fer la funció, no dono res!

Pep: Aquest parla clar!

Oriol: Si en Quics no afluixa la mosca, jo tampoc!

Pep: Que ho haig de pagar jo, doncs?

Francesc: Vós teniu renda!

Constança: Fort! T’està bé!

Pep: Calla!

Constança: Torna-t a embolicar amb criatures!

En Quics: Ei! No’ns falteu al respecte!

(Tots protesten.)

Pep: I tu, Barberet, que no m’ajudes?

El Barberet: (donant-li un duro en plata) Aquí teniu un duro.

En Quics: Un duro!

El Barberet: (en veu baixa) Calla, que es fals!

Pep: (posant-se la moneda a la butxaca de l’ermilla) Ets un gran home!

(Tornen la senyora Genoveva, l’Enriqueta i l’Avelí: elles, nervioses, apressades, posant-se’l barret; ell, amb el saquet de mà i el farcell de roba, com de primer.)

Escena ultima

Els mateixos, més la senyora Genoveva, l’Enriqueta i l’Avelí

Senyora Genoveva: Apa, cuita, filla, cuita!

Enriqueta: Ai! Que estic nerviosa!

Pep: Ja hi seran a temps!

Enriqueta: Passa al davant, Avelinet!

Senyora Genoveva: Prengui-ns els bitllets del tren!

Avelí: Sí, senyora, sí! Estiguin bons, senyors!

Pep: Salut!

(Tots el saluden acompanyant-lo fins a la porta.)

Enriqueta: Que ja portes diners?

Avelí: (desapareixent per la dreta) De sobres!

Pep: Tingui, senyora Genoveva. (Donant-li nou duros en plata, que’s treu d’una butxaca de l’ermilla.) Aquí té lo pactat.

Constança: (en veu baixa) Jo’m feriré!

Senyora Genoveva: (mirant-se les monedes i tornant-n’hi una) Perquè vegi que soc considerada, en vista del contratemps, li rebaixo un duro.

El Barberet: (an en Quics) El meu!

Pep: (emocionat) Moltes gracies, senyora! Aquesta moneda, per mi tant estimada, la guardaré tota la meva vida!

El Barberet: (mig apart) Per força!

Senyora Genoveva: Vaja, que estiguin bons. Celebro molt de coneixe-la. (A la Constança.) Disposi.

Constança: (amb mal humor) Igualment!

Enriqueta: D’aquí a una altra!

Pep: No pas amb aquesta colla!

Enriqueta: Que s’ha desfet?

Pep: Per la meva part, sí, senyora!

Senyora Genoveva: Quina llastima!

Pep: Soc radical!

En Quics: Ja no farem més comedia?

Pep: No!

Hipolit: Que ho dieu formalment?

Pep: Sí!

Oriol: Millor: aixís no perdré més nits!

Ramonet: Aixís no’m renyarà la promesa!

El Noi Tendre: Ni farem més bestieses!

Simon: Pleguem!

Hipolit: Pleguem, nois!

Constança: Gracies a Déu!

Pep: (fòra de sí) No hi vui més tractes amb vosaltres!

Francesc: Ni ganes!

Pep: Aficionats pobres!

En Quics: Graciós trist!

Pep: Tonto!

El Noi Tendre: Enganya pagesos!

Pep: Galant de llança!

Simon: (amb sarcasme) Bromista!

Hipolit: Poca gracia!

Pep: Clericals!

Oriol: Garibaldi!

Enriqueta: Ai! Déu meu!

Senyora Genoveva: No’s disputin!

Constança: (an en Pep) No’t perdis!

Senyora Genoveva: Vaja, enllesteix, Enriqueta!

Enriqueta: Ja estic!

Senyora Genoveva: Que s’hi conservin! (Desapareixent, molt atribulades, per la dreta del fons.)

Constança: Feliç viatge!

Francesc: Estiguin bones!

(Els altres segueixen dient que’ls dispensin, anant a l’estació a despedir-les. En Pep, molt nerviós, se passeja per l’escena, quan tot de cop, topant-se amb el Barberet, diu, aixeribint-se:)

Pep: Barberet! Anem a l’estació a despedir-les?

El Barberet: Anem!

Pep: Vui cobrar-m’ho tot a pessigolles!

El Barberet: Amb quina? amb la jova?

Pep: O amb la vella! Amb la que pugui!

El Barberet: Som-hi, doncs!

Pep: Som-hi!

(S’en van depressa per la dreta del fons.)

Constança: (al mig de l’escena, amb aire menaçador) Quan torni l’esgardiço!

Teló rapit