Romeu i Julieta/Acte segon

Sou a «Acte segon»
Romeu i Julieta


ACTE SEGON

ESCENA I
Una plaça, tocant al mur del jardí de Capulet


Entra Romeu


Romeu

   Com puc anar més lluny si ací és mon cor!
Torna-te'n, fang groller: cerca ton centre.
(Escala el mur i desapareix darrera.)

Entren Benvolio i Mercuci


Benvolio

   Romeu, cosí Romeu!

Mercuci

   Com és prudent,
s'ha furtat, per ma fe, a son llit da casa.

Benvolio

   Fugia per ací, i escalà eix mur:
Crida'l, Merenci.

Mercuci

   Ca! vull conjurar-lo.
Romeu, caprici, boig, amant, passió;
presenta't sots la forma d'un sospir;
recita un vers només i m'acontento;
plora sols «ai de mi!», tot fent de guisa
que vagin consonants «senyor» i «amor»;
diu-li un bell mot a ma Comare Venus,
i un motiu propi per son curt de vista
de fill i hereu, el noi Cupidó-Adam,
que amb tanta traça ferí el rei Cafetu,
fent que estimés una donzella pobra.
No em sent, no es mou, ni es remou gens; el simi
és mort; cal conjurar-lo: i et conjuro
pels ulls enlluernats de Rosalina,
sa front alta i sos llavis escarlata,
per sos peus menudets, ses cames dretes,
sa viva cuixa i el restant que hi toca...,
que ens apareguis en ta pròpia forma.

Benvolio

   Si és que et sent, tu faràs que s'enrabiï.

Mercuci

   No el pot això agreujar; s'agreujaria
si evoqués en el cercle de sa amada,
un esperit de discordant natura,
i deixant-li fins tant que el vencés ella
amb sos conjurs; en ço hi hauria ultratge;
ma invocació, però, és honesta i bona,
i sols volguí, iamb el nom de sa estimada,
fer-lo aparèixe' a ell.

Benvolio

   Podem anâ'ns-en;
entre eixos arbres s'ha amagat, sens dubte,
per sentir-se parió amb la nit humida;
cec és l'amor i li escau bé la fosca.

Mercuci

   Noi pot fitar el blanc, si amor és cego.
Sota un nespler deu ésser segut ara, desitjant que sa amada siga nespla,
com diuen rient a soles les minyones.
Oh, Romeu! ei ella fós, oh, si es tornava,
un «et cætera» obert i tu una pera!
Romeu, molt bona nit: mon llit de rodes
és millô; és massa fred eix jaç a terra
per dormir. Ens n'anem?

Benvolio

   Sí; que és en va
cercar aquí, a qui no vol que el trobin. (Ixen)


ESCENA II. — Jardí de Capulet

Entra Romeu


Romeu

   Qui mai ha estat ferit, es riu de nafres.
(Julieta apareix a una finestra de més amunt)
Mes, oh! allà dalt, quina claror esclata!
a dalt deu ser l'orient i el sol Julieta.
Trenca, bell sol, i mata en sec la lluna,
que ja, d'enveja, és groga i torna's feble
veient que la donzella és més formosa.
Puix que gelós et té, no la serveixquis:
la lliurea vestal és verda i groga,
i no la porten, sinó els bojos: llença-la.
Es ma dona gentil! Es la que estimo!
Oh! si ella, almenys, en pugés heure noves!
Parla, i no em diu pas res; mes, per ventura,
parlen sos ulls: els donaré resposta. —
Só un presumit: no és pas a mi a qui parlen.
Dos estels d'allà dalt, dels més formosos,
han pregat als seus ulls, per una estona,
que brillin en l'esfera, fins que ells tornin.
I si els ulls fossin dalt, i ells en son rostre?
Estels fondria son fulgir de galta,
com fon la llàntia el solejar del dia;
i ele ulls seus, dalt del cel, farien l'aire tan fulgent, que oiríem tot seguit
cantâ els ocells, pensant que no és de nit. —
Ves, com sa galta se sosté en la mà!
Així d'aquella mà jo fos el guant.
i sa galta toqués!

Julieta

   Déu meu!

Romeu

   Sí! parla!
Parla altre cop, bell àngel, car t'albiro,
ara, sobre mon cap, tan gloriosa,
com ho és un missatger alat del cel,
als ulls girats en blanc, i plens de pasme
dels mortals, que el contemplen testa enrera,
mentre el cavalca els peresosos núvols,
per anâ a perdre's en el si de l'aire.

Julieta

   O, Romeu, o Romeu! Per què ets Romeu?
Nega al teu pare i el teu nom rebutja,
0 jura'm, si no bo vols, que tu m'estimes,
i jo una Capulet deixaré d'ésser.

Romeu

   Respondré jo en això? Seguiré oint-la?

Julieta

   De tu, mon enemic sols ho és ton nom : —
tu no ets un Montagut, ets tu mateix.
Què és Montagut? Noi és pas ni braç, ni cara,
ni peu, ni mà, ni res d'altra part d'home.
Sigues un altre nom! Un nom, què porta?
Ço que rosa en diem, dit d'altre mode
flairaria, igualment; així Romeu,
ni que Romeu no se'n digués, tindria
els mateixos encisos que atresora,
i que en res volen dir com s'anomena.
Llença ton nom, Romeu: i per bescanvi
d'un nom que no té res de ta persona,
pren-me a mi tota.

Romeu

   Doncs et prenc al mot.
digue'm «amor», i en rebré nou baptisme;
d'ací endavant, mai més seré Romeu.

Julieta

   Quin home ts tu, que entaforat en l'ombra
sorprens mos pensaments?

Romeu

   No sé com dir-te
qui sóc, si és que algun nom he de donar-me:
mon nom, santa adorada, és avorrible
per tu, car és d'un enemic dels teus.
Si jo el dugués escrit, l'esqueixaria.

Julieta

   No han begut mos oïts ni cent paraulles
d'aqueixa llengua, i ja en conec el so.
No ets Romeu Montagut?

Romeu

   Ni l'un ni l'altre,
si et desplau qualsevol, formosa santa.

Julieta

   Digue'm com ets ací i per què hi vingueres?
els murs de l'hort són alts i prou difícils;
i si penses qui ets, has de trobar-te
la mort aquí, si algú dels meus t'hi troba.

Romeu

   Amb les ales d'amor passí eixes tanques,
car a amor no el deturen murs de pedra:
ço que pot fer l'amor, l'amor ho afronta,
i, per tant, de què em trobin poc me curo.

Julieta

   Si et veuen, ben segur que1 han de matar-te.

Romeu

   Que és cas! hi ha més perill en els ulls teus,
que en vint espases seves. Sols que em miris
dolçament, ja no temo sa envestida.

Julieta

   Per res del món voldria que et veiessin.

Romeu

   M'embolcalla la nit perquè no em vegin;
i si no has d'estimar-me, que m'hi trobin:
val més que l'odi seu m'escurci el viure,
que prorrogar la mort si amor em negues.

Julieta

   Qui t'ha guiat per arribâ ací dintre?

Romeu

   Amor, que a preguntar primê em va empènyer;
ell em donà consell: jo a ell ma vista.
No só pilot, mes ni que enllà et trobessis
de l'ampla riba de la mar llunyana,
per tal tresor ben bé m'hi arriscaria.

Julieta

   Sort que el vel de la nit cobreix mon rostre;
altrament, em veries galta encesa
pel que he parlat i tu escoltat suara.
Voldria, en bona fe, servar les formes,
i, en bona fe, negar tot ço que deia;
mes, adéu compliments! És que m'estimes?
Sé que em diràs que sí, i que jo he de creure't
sots ta paraula; però, si ho juressis,
creuré que no ets sincer: car dels perjuris
dels amants, diuen que se'n burla Jove.
O! bon Romeu, si de debò m'estimes,
digue-ho sincerament: i si et pensessis
que m'he deixat guanyar massa de pressa,
faré gestos esquius, seré difícil,
i tu em festejaràs; però aleshores,
no seré teva. En veritat, confesso, bell Montagut, que só massa expressiva,
i per tal pots pensar que só voluble:
mes, creu-me, cavaller: seré més ferma,
que aquelles que són llestes per fingir-ho.
Més reservada hauria estat, pots creure-ho,
si no haguessis oït, sens jo enfundar-me'n,
l'esplai de mon amor: per ço perdona'm;
i no pagui l'amor una feblesa,
que el mantell de la nit t'ha fet palesa.

Romeu

   Per eixa lluna celestial, ma-donna,
que els cims més alts d'aqueix arbrat argenta,
et juro...

Julieta

   No, no juris per la lluna,
per la lluna inconstant, que fa sa via
mudant-se cada mes: qui sap si fóra
el teu amor tan mudadís com ella.

Romeu

   Doncs, per què juraré?

Julieta

   Per res no juris;
O jura, si això vols, per ta persona,
que és el déu de ma tendra idolatria,
i et creuré.

Romeu

   Si mon cor, amada meva,...

Julieta

   Bé, no juris ; que encar que en sento goig,
no em fa goig que pactem aquesta nit:
va tan viu, és tan ràpid i impensat,
com el llampec, que ja s'és fos abans
de dir «llampega». Bona nit, cor meu.
Eix brot d'amor que un bes d'istiu madura,
serà una bella flô en tornar a veure'ns.
Bona nit, bona nit! tan dolç repòs
trobi ton cor com en el meu em sento.

Romeu

   I així, tan desitjós, pretens deixar-me?

Julieta

   Mes, quin desig aquesta nit pots tindre?

Romeu

   Canviar juraments de l'amor nostre.

Julieta

   El meu t'he dit abans que el demanessis.
Així em trobés, però, abans de donar-te'l.

Romeu

   Vols retirar-lo? i per a què, amor meva?

Julieta

   Per a donar-te'l altre cop, sóc franca.
Cert és que tinc ja tot el que desitjo:
el meu bon cor és, com la mar, sens límits;
mon amor, tan pregon: com més te'n dono,
més en tinc: són dues coses infinites.
Sento soroll a dins; adéu mon àngel. —
(La dida crida de dins)
Dida, ja vinc! —Bon Montagut, estima'm.
Espera't un moment: tornaré a vindre.
(S'aparta de la finestra)

Romeu

   O nit, nit beneïda! Força temo
que essent cosa de nit, tot sigui un somni,
massa dolç i enciser perquè jo el cregui.
(Ix de nou Julieta a la finestra)

Julieta

   Dos mots, Romeu, i bona nit, per últim.
Si és que ta llei d'amor és honorable,
i ha entrat el matrimoni en tos propòsits,
demà al matí fes que algun mot m'arribi,
per un enviat meu que anirà a veure't, sobre l'hora i el lloc on hem d'unir-nos;
i als tens peus posaré ma sort sencera,
i al fi del món et seguirá ta esposa.
(La dida, dins: Senyoreta!)
Ja vinc, ja vinc! —Mes si altra cosa penses,
et prego...

Dida (Dins)

   Senyoreta!

Julieta

   Ja vaig, dida: —
que m'abandonis, i amb ma pena em deixis.
Demà t'enviaré....

Romeu

   Hi posaré l'ànima!

Julieta

   Mil cops molt bona nit. (Es retira)

Romeu

   L'amor se'n va a l'amor, amb l'alegria
del noi que tanca els llibres que estudia;
però l'amor deixa l'amor, i plora
com noi en ser d'anar a estudi l'hora.
(Anant-se'n. — Reapareix Julieta a la finestra)

Julieta

   Pst, pst, Romeu! — O si tingués la veu.
del falconer, perquè el ocell tornés!
Rogalla, la presó: no es pot cridar;
si no, ja hauria rebentat la cova
on l'Eco jeu, i fins sa llengua d'aire
li hauria en rogallat més que la meva,
fent-li cridar el nom de mon Romeu.

Romeu (Atansant-se)

   Dius de l'ànima sento que ella em crida:
que argentina és de nit la veu amada,
dolça a l'oït com la més dolça musica!

Julieta

   Romeu?

Romeu

   Àngel diví.

Julieta

   Demà, a quina hora
haig d'enviar-te el missatgê?

Romeu

   A les nou.

Julieta

   Et veurà: fins les nou hi manca un segle,
Ara no sé per què he volgut cridar-te.

Romeu

   Deixa'm restar aquí fins que ho recordis.

Julieta

   Ho oblidaré, mentre mirar-te pugui,
i pensi en com em plau ta companyia.

Romeu

   Jo no em mouré, perquè en l'oblit segueixis,
i oblidant que en el món hi hagi altra casa.

Julieta

   Ja és bo i l'alba: voldria fossis fora:
no més lluny que l'ocell d'un noi alegre,
que el deix', de la mà estant, volâ una estona,
com pobre presoner que arrastra ferro,
i estira el fil de seda perquè torni
engelosit de veure'l volar lliure.

Romeu

   Així fos jo l'ocell.

Julieta

   Això dic jo;
mes potsê et mataria amanyagant-te.
Bona nit, bona nit! Tan dolç penar
hi ha en separar-se, amor, que seguiria
dient-te bona nit fins ja gran dia. (Es retira)

Romeu

   Clogui tos ulls el mes bon son i el pit
t'embolcalli la pau! — Oh! qui sigués
la pau i el son que ton repòs vetllés!
'Nem ara a fra Llorenç per a contar-li
ma bona sort i son ajut pregar-li. (Ix)


ESCENA III. — Cel·la de Fra Llorenç

Entra Fra Llorenç amb un cistell


Fra Llorenç

   Somriu el trist matí a la nit sorruda,
lluint a orient amb trets de llum els núvols,
i la fosca vençuda a pas d'embríac
fuig del camí del jorn novell, que fressen
del Tità les grans rodes foguejantes:
ara, ans que el sol avanci l'ull cremant
que an el dia somriu i va assecant
l'humit rou de la nit, em caldrà eixir
per de fora i aqueix cistell omplir
amb rels fatals i flors de sucs preciosos.
La terra, mare que és de la natura,
n'és sa tomba també; sa sepultura
n'és també sa matriu, i n'ixen d'ella
fills diversos, nodrits a sa mamella,
alguns tenint virtuts molt excel·lents,
i altres, poques; mes tots són diferents.
O, com són poderoses, grans i quantes
les virtuts que hi ha en terra, flors i plantes!
car res en terra viu tan envilit,
que no doni a la terra algun profit, ni hi ha res excel·lent en son bon ús,
que fatal no esdevingui per l'abús:
la mateixa virtut, mal aplicada
torna's un vici, i més d'una vegada
el vici per un acte, s'és trobat
per virtut de l'acció dignificat.
Al fons del calze d'eixa flor menuda,
hi ha verí poderós i medicina:
flairant-la, se'ns desvetllen les potències;
i en gustar-la, sentits i cor es moren.
D'eixa faisó, tal com dos reis, acampen
dos contraris en l'home, com en l'herba:
ia gràcia santa, i el voler indòmit;
si el dolent és qui venç, petjant la santa,
prompte un càncer de mort podreix la planta.

Entra Romeu


Romeu

   Bon dia, pare.

Fra Llorenç

   Bo ens el doni Déu!
Qui és que em fa oir tan matinera veu?
Revela, fill, que el cap és excitat,
en dir bon dia al llit tan aviat,
i em penso que ta pressa vol dir prou,
que un destemper ton esperit remou;
o altrament voldrà dir que, aquesta nit,
Romeu encar no ha reposat al llit.

Romeu

   Cert és; mes mon repòs més dolç ha estat.

Fra Llorenç

   Amb Rosalina? Déu perdó el pecat.

Romeu

   Rosalina? No, pare; el nom aquest
l'he oblidat, car per mi és un nom funest.

Fra Llorenç

   Bé està: llavors, on has passat la nit?

Romeu

   No em pregueu; que vull dir-ho tot seguit.
Avui he estat de festa amb mon contrari;
i un allí m'ha ferit, sens jo pensar-hi,
ferint-lo jo també: la medicina
pels dos, ens la darà vostra doctrina.
No em mou l'odi, sant home; ja ho veieu:
per mi demano i pel contrari meu.

Fra Llorenç

   Parla'm més clar, mon fill: la confessió
que és fosca, se'n duu fosca absolució.

Romeu

   Doncs clar: que mon amor l'esclau s'és fet
de la filla gentil de Capulet.
Com jo l'estimo, ella m'estima a mi;
i sols ens manca, per podê'ns unî,
que ens caseu: quan i com ens hem parlat,
i un amor vertader ens hem jurat,
després vos ho diré: ara ens daleix
que ens uniu santament avui mateix.

Fra Llorenç

   Per Sant Francesc, quin canvi! Qui ho diria!
No eres tu el foll d'amor per Rosalina,
i ja l'has oblidat? Veig que el jovent,
pels ulls estima i no pel cor que sent.
Jesús, Maria! quanta humor salina
tes galtes ha mullat per Rosalina;
quant de líquida sal llançada al vent
per saonâ un amor que ja no es sent!
El sol encar no ha netejat el cel
dels teus sospirs; encar ta pena vella
me la sento plorar aquí en ma orella;
i en ta galta la taca es veu marcada
d'una llàgrima encara no rentada.
Si fossis ara tu, i teus tos sanglots,
per Rosalina haurien d'ésser tots. Si tant et sents mudat, deus declarar
eixa justa sentència: pot fallar
i pot caure la dona, quan es veu
que homes hi ha d'un esperit tan lleu.

Romeu

   No em reptàveu d'amar-la?

Fra Llorenç

   No, minyó;
de fer-ne un ídol ; d'estimar-la, no.

Romeu

   No em renyeu, per favor: la que amo ara,
torna amor per amor; l'altra, no, pare.

Fra Llorenç

   És que veié que ton amor llegia
de cor, però amb prou feina confegia.
Anem, doncs, capgirell; vos aidaré
per un motiu que pot fer molt de bé.
Qui sap si vostra unió tindrà la sort
de fer amics els enemics a mort.

Romeu

   Anem, de pressa.

Fra Llorenç

   No, espaiet, i amb seny:
que és fàcil caure quan la pressa empeny. (Ixen)


ESCENA IV. — Un carrer.

Entren Benvolio i Mercuci


Mercuci

   On diable deu ésser aqueix Romeu? No ha anat a casa aquesta nit?

Benvolio

   No; almenys a la del seu pare ; m'ho ha dit son servent.

Mercuci

   Oh, la pal·lida mossa sense entranyes! aqueixa Rosalina! Tant l'aturmenta, que ben segur esdevindrà foll.

Benvolio

   Tibald, l'emparentat amb el vell Capulet, li ha enviat quatre mots a casa del seu pare.

Mercuci

   Un repte, per ma fe!

Benvolio

   Romeu hi respondrà.

Mercuci

   Tothom que sap d'escriure pot contestar una lletra.

Benvolio

   Vull dir, que a son autor li farà saber com és gosat quan se li mostra gosadia.

Mercuci

   Ai, pobre Romeu! ja està ben mort; travessat pels ulls negres d'una cara blanca ; ferit a l'orella per una cançó d'amor; esberlat el propi centre de son cor per una cega fletxa del noi de l'arc; és home així per a topar-se amb En Tibald?

Benvolio

   I qui és aqueix Tibald?

Mercuci

   Quelcom més que el príncep dels gats de la rondalla. Oh, és un valent capità dels compliments! Es bat com tu cantes amb el paper davant, mesurant temps, distàncies i proporcions: em descansa, una mínima, i una, dues, la tercera al pit; és verament un foradador de botons de seda, un duelista, un duelista; un cavaller de casa principal, i del primer i segon motiu de batre's. O l'immortal «passado»! el «punto reverso» ! el «hai»!

Benvolio

   El què?

Mercuci

   La pesta que se'n dugui tais fantàstics inflats, zezejants, bufons, afinadors novells del parlar! — «Per Jesús, molt bella fulla!» — «Molt gran home!» — «Molt bella meuca!» — No és verament cosa trista, avi, que ens vegem afligits pel flagell d'aqueixos estranys borinots, d'aqueixos fautors de modes, d'aqueixos «pardonnez-mois», tan asseguts en la nova forma, que ja no poden asseure's a gust en cap banc vell? O, els seus «bons», els seues «bons»!

Entra Romeu


Benvolio

   Romeu, Romeu s'acosta.

Mercuci

   Sec com un arenc. O carn! O carn! com, t'ets peixificada! Ara no està sinó pels versos que li vessaven a Petrarca; al costat de sa dama, Laura no era sinó un drap de cuina, encara que, val a dir-ho, tingué un amant millor per versificar-la; Didó una rústica; Cleopatra, una gitana; Elena i Hero, donetes i bandarres; Tisbe una mossa d'ulls blaus de perquí perquí, sense importància. Signior Romeo, «bon jour»: et saludo en francès per mor de tes: calces franceses. Bona ens la vas fer anit passada.

Romeu

   Bon dia als dos. Què cosa vaig fer-vos?

Mercuci

   L'escaibullida, saps? No m'entens, ara?

Romeu

   Perdona, Mercuci ; estava de gran feina, a en un cas com el meu un hom pot ofegar la cortesia.

Mercuci

   Ço que vol dir que, un cas com el teu, fa doblegar els genolls.

Romeu

   S'entén, per cortesia.

Mercuci

   L'has tocada bé.

Romeu

   És una cortesa explicació.

Mercuci

   Jo en só un vertader esqueix de cortesia.

Romeu

   Esqueix de flor.

Mercuci

   Just.

Romeu

   Per això jo he enflorat mos escarpins.

Mercuci

   Ben dit, segueix-me el joc de mots fins i tant que els escarpins se't gastin; i quan es gasti sa prima sola, entora pot seguir el joc.

Romeu

   Joc d'una sola, força fluix.

Mercuci

   Barreja-t'hi, Benvolio : mon esperit decau.

Romeu

   Fuet i esperó, fuet i esperó: altrament cridaré: «empatats!»

Mercuci

   Si ton enginy vol fer com si cacés l'ànec salvatge, sóc vençut; car hi ha més ànec en un sentit teu que en els cinc meus. I bé: só aquí amb vosaltres per mor d'ànecs?

Romeu

   Tu mai no has estat amb mi, com no fos... per ànecs.

Mercuci

   Per aqueixa broma et mossegaré l'orella.

Romeu

   Que és cas; el bon ànec no mossega.

Mercuci

   Ton enginy és poma agredolça, amaniment picant

Romeu

   I no és el millor per a l'oca grassa?

Mercuci

   O! això és d'enginy de pell de cabrit, que n'estires una polzada i en segueix un pam d'ample.

Romeu

   T'estiraré, per aqueix mot d'«ample», que afegit a oca vol dir que ets més enllà d'una oca grossa.

Mercuci

   I què: no val més això que no anar grinyolant d'amor? Ara, veus, ets sociable, ara tornes a ésser Romeu; ara ets el que tu ets, per obra d'art i de natura; car eix amor bavós s'assembla als grans beneits que van d'ací d'allà la llengua enfora, com cercant un forat on amagar sa beneiteria.

Benvolio

   Detura't aquí ; detura't aquí.

Mercuci

   Vols que: deturi el conte a contrapèl?

Benvolio

   Hauries fet el conte massa llarg.

Mercuci

   Vas errat: l'hauria fet curt; car ja era arribat al fons de l'argument, i no pensava allargar-lo.

Entren la Dida i Peret


Romeu

   Ací ve un bon aparell.

Mercuci

   Una vela, una vela!

Romeu

   Dues, dues : una camisa de Idona i una d'home.

Dida

   Peret?

Peret

   A l'instant.

Dida

   Do'm el vano, Peret.

Mercuci

   Sí, bon Peret, per amagar-se la cara; car son vano és sa millor cara.

Dida

   Déu vos do bon matí, cavallers.

Mercuci

   Déu vos do bon migdia, bella dama.

Dida

   Ja ho és?

Mercuci

   Ho és ja, us dic; car la bruta maneta del rellotge és ara al mig punt de sor-migdia.

Dida

   Aneu enllà! Quina mona d'home sou!

Romeu

   Un home, gentil dona, que Déu ha fet perquè ell mateix es malmeti.

Dida

   Cert que és ben dit: «perquè ell es malmeti», no és això? Cavallers, pot dir-me algú de vosaltres on puc trobar el jove Romeu?

Romeu

   Jo puc dir-vos-ho. Mes el jove Romeu serà més vell, quan el trobeu, del que ho era quan el cercàveu. Jo só el més jove d'eix nom, en defecte d'un pitjor.

Dida

   Dieu bé.

Mercuci

   El pitjor trobeu bé? Ben tocat en bona fe: de seny, de seny.

Dida

   Si sou vós ell, senyor, us prego un moment de confidència.

Benvolio

   Deurà invitar-lo a sopar.

Mercuci

   Mitjancera, mitjancera, mitjancera! Au, au, a ella!

Romeu

   Què has caçat?

Mercuci

   No pas cap llebre, senyor meu: sinó és llebre en pastell de quaresma, que puden i s'enrancien ans que s'acabin.

Una vella llebre rància
i una vella llebre rància,
per quaresma és bon menjar;
però amb una llebre rància,
a més de vint mata l'ànsia
si es fa rància ans d'acabar.

Aniràs a casa teva, Romeu? Hi serem a dinar.

Romeu

   Us seguiré.

Mercuci

   Adéu, antiga dama. (Cantant) «Madama, madama, madama.» (Ixen Mercuci i Benvolio)

Dida

   Vagi en nom de Déu! Digueu-me, senyor, qui és aqueix marxantó descarat, tan ple de ses grolleries?

Romeu

   És, dida, un cavaller que s'escolta ell mateix amb molt de gust, i que parla més en un instant de ço que podria fer en un mes.

Dida

   Doncs com parli mal de mi, ja el faré caure, així fos més bigardàs del que és, i vint com ell: i si jo no puc, ja trobaré qui pugui. Coquí, tinyós! Jo no sóc cap de ses meuques; jo no só cap de sos companys de taverna. (A Peret) I tu, fet un badoc, deixant que qualsevol belitre em tracti a son gust.

Peret

   Jo no he vist que cap home us tractés a son gust; altrament, us asseguro que l'arma meva hauria estat prompte a fora; car ningú no em guanya a desembeinar de pressa quan es presenta una baralla bona, i la llei és de ma part.

Dida

   Tan irritada só, Déu me valgui, que tota jo tremolo. Vilà coquí! Bé, cavaller, permeteu-me un mot; i com vos deia, ma senyoreta m'ha manat cerear-vos; ço que m'ha encomanat digués, això m'ho guardo; car vull dir-vos, primer, que si pensàveu aconduir-la all Paradís dels babaus, com se sol dir, seria comportar-se, com se sol dir, amb grolleria. La senyoreta és molt jove encara; i essent així, si amb engany us conduïssiu, verament li oferiríeu ben mala cosa, i us comportaríeu baixament.

Romeu

   Encomana'm a ta senyoreta, dida. Jo et protesto...

Dida

   Cor de bondat! En bona fe que li diré! Senyor, Senyor, i com serà contenta!

Romeu

   Què vas a dir-li, dida, si encara no m'has oït.

Dida

   Li diré, cavaller, que heu protestat, que és, segons crec, parlar de gentilhome.

Romeu

   Digues que cuidi
d'anar a confessar-se aquesta tarda;
i fra Llorens, allí, en sa pròpia cel·la,
la casarà, després de confessar-la.
Pren per ta pena.

Dida

   Res, senyor, ni un penny.

Romeu

   Vaja, que et dic que ho prenguis.

Dida

   Aquesta tarda, heu dit? Heu de trobar-la-hi.

Romeu

   Tu espera sota el mur de l'Abadia;
mon servent 'nirà a veure't d'ací una hora,
portant-te feta amb cordes una escala,
per la qual muntaré en la nit secreta
al cim del cim galant de ma ventura. Adéu; sigues fidel: jo he d'agrair-t'ho;
i encomama'm de cor a ta mestressa.

Dida

   Que Déu us beneeixi! Mes, oïu-me.

Romeu

   Què hi ha, estimada dida?

Dida

   Ja és ben reservat vostre servent? No haveu sentit a dir que dos serven secret si l'un no el sap?

Romeu

   Mon servent és tan fidel com l'acer, te'n puc respondre.

Dida

   Bé, senyor; ma senyoreta és la més dolça de les dames. Déu meu! Déu meu! quin xerroteig tenia de criatura: — Oh!, i a la vila hi ha un noble, un cert Paris, que de ben bona gana entraria a l'abordatge; però a ella, la bonia ànima, tan se li'n donaria de veure un gripau, un veritable gripau, com de veure a ell. A voltes la faig enrabiar dient-li que Paris és l'home que li escauria, i, podeu creure'm, que, quan li dic, so'm posa tan groga com pugui ésser-ho cap bolquer al món. Romeu i romaní, no comencen amb la mateixa lletra?

Romeu

   Sí, dida : què voleu dir? Ambdós comencen amb R.

Dida

   No us en burleu? La R sembla lletra de gos. Doncs d'això, de vós i del romaní, n'ha tret unes sentències tan galanes que us faria bon goig d'oir-les.

Romeu

   Encomana'm a ta senyoreta.

Dida

   Sí, mil cops sí. — Peret?

Peret

   A l'instant.

Dida

   Vés davant, i espaiet. (Ixen)


ESCENA V. — Jardí de Capulet


Julieta

   Les nou tocaven quan eixí la dida,
prometent retornar passat mitja hora.
Qui sap si és que ella no ha pogut trobar-lo;
mes no, no és per això: és que coixeja!
i els correus de l'amor haurien d'ésser
els pensaments, més ràpids de vegades
que els raigs del sol, quan amb son flam allunyen
les ombres més enllà dels cims boirosos.
Coloms de ploma lleu l'amor transporten,
i és per això que Cupidó té ales,
més ràpides que el vent. El sol ja arriba
al punt més alt de sa diària cursa,
i de les nou ja van tres llargues hores;
i ella encar no ha vingut. Si tingués ànsies
d'amor, i sang de joventut ardent,
ja hauria dut, lleugera com pilota,
a qui m'encisa, les paraules meves,
i les seves per mi:
els vells, però, ja semblen cosa morta;
feixucs i pàl·lids com el plom, ni es mouen...
però, o Déu! ja és aquí! (Entra la Dida) Què em dius, dideta?
L'has trobat? Digues que es retiri eix home.

Dida

   Peret, espera't a la porta. (Ix Peret)

Julieta

   Senyor Senyor! què tens, ma dolça dida?
Per què és tan trist el tu posat? Encara
que em duguis noves tristes, parla alegre,
i si són bones noves, no em pertorbis
sa música cantantme-la afligida.

Dida

   Permet-me reposar: estic cansada:
em fan mal tots els ossos! quina cursa!

Julieta

   Tes noves jo tingués, i tu els meus ossos:
anem, t'ho prego, dida meva, parla.

Dida

   Jesús, quina vivor! no tens espera?
No veus que em sento sense alè?

Julieta

   No em diguis
que ets sense alè, quan tens alè per dir-ho.
L'escusa que te'm fas del que em retardes,
és més llarga que ço que tens de dir-me.
Es bo, o dolent? només això respon-me,
i com sigui, després tindré paciència,
perquè em puguis contar les circumstàncies.
És bo o dolent ço que has de dir? Complau-me.

Dida

   Bé, doncs, has escollit de lleugera: no en saps d'escollir un home : Romeu! no, no és pas ell; ni que sa cara sigui millor que la de qualsevol altre, les cames, però, ningú les té millors; i si es diu de la mà i del peu i de la figura, encara que no tenen res que dir, tampoc admeten comparança: no és pas la pròpia flor de la cortesia; però, t'ho asseguro, és gentil com un anyell. Fes ta via, minyoneta: serveix a Déu. — I bé, és que ja haveu dinat a casa?

Julieta

   No, i no; mes tot això ja m'ho sabia.
Què t'ha dit de casar-nos? Què li'n sembla?

Dida

   Déu meu, quin mal de cap! El cap se m'obre,
i em bat com si em caigués i es fes vint trossos!
I aquest costat d'espatlla!... Ai, l'espatlla! —
No tens cor d'enviar-me per la vila,
a guanyar-me la mort amb tant remoure'm.

Julieta

   En bona fe que ho sento que sofreixis;
mes què ha dit mon amor?, conta-m'ho, dida.

Dida

   Diu ton amor, com tot un gentilhome,
molt amable, cortés,... — On és ta mare?

Julieta

   Que on és la mevai mare? On vols que siga?
a dins! Tens el parlar de despropòsits!
«Diu ton amor, com tot un gentilhome, —
on és ta mare?»

Dida

   Aideu-me, Verge santa!
Cremes tant? Està bé: vés encenent-te;
és eix el bàlsam per al meu mal d'ossos?
Endavant, tu et faràs els teus encàrrecs.

Julieta

   Quins embolics! — Vejam: què diu Romeu?

Dida

   Podràs anar avui a confessar-te?

Julieta

   Sí que podré.

Dida

   Doncs vés-te'n a la cel·la
de Fra Llorenç, sens que t'hi torbis massa;
trobaràs un marit que et farà esposa:
la sang ja a les galtones se te'n puja,
que es faran d'escarlata amb altres noves.
Vés a l'església; jo pendré la via
de trobar una escala, per on pugi
l'amor teu fins al niu en ser nit closa.
Jo só el bastaix per ton desig; després,
en ser de nit, tu en portaràs el pes.
Anem's-en:jo a dinar; tu a ton Romeu.

Julieta

   Corro a ma joia! — Bona dida, adéu.

(Ixen)




ESCENA VI. — Cel·la de Fra Llorenç

Entren Fra Llorenç i Romeu


Fra Llorenç

   Somrigui el cel sobre aquest acte sant,
perquè mai amb tristesa se'ns retregui.

Romeu

   Amén, amén! Però que vinguin penes
tant com n'hi hagi, no em valdran la joia
que em dóna un sol minut de contemplar-la
Les mans junteu-nos amb els mots del ritus,
i ja podrà la mort, devoradora
de l'amor, fer després tot ço que gosi, —
per mi ja és prou que pugui dir-li meva.

Fra Llorenç

   Goig violent en violència acaba, i mor en son triomf ; com foc i pólvora, que, en besar-se, es consumen: ens allunya la mel més dolça amb sa dolçor mateixa, i l'apetit es va perdent gustant-la: modera doncs, l'amor; sols així dura; i de pressa, o amb pausa cl fi li arriba. — Ací tenim la dama: — un peu més àgil mai gastarà les perdurables lloses: l'enamorat pot cavalcar, sens caure, damunt del tènue fil de terenyina que a l'aire capriciós d'estiu vogueja; tan lleu és sa il·lusió.

Entra Julieta


Julieta

   Tingueu, pare confés, molt bones tardes.

Fra Llorenç

   Romeu, pels dos, t'ho remerciï, filla.

Julieta

   També el saludo, a ell, car d'altre mode
foren massa mercès.

Romeu

   O, ma Julieta!
si és la mesura de ta joia el ple,
com ho és la meva, i si el teu ingeni,
més que el meu, pot pintar-la, encisa eix aire
amb la música rica de ta llengua,
i pinta la ventura somniada
que un i altre rebem d'aquest encontre.

Julieta

   Rica de fets més que de mots, la pensa,
s'envaneix en l'essència i no en pinitures. No són sinó uns captaires els que poden
comptar els sens cabals; i ha fet crescuda
tan gran el meu amor, que ja no arribo
ni a sumar la meitat de ma riquesa.

Fra Llorenç

   Veniu, veniu amb mi, serà breu l'obra;
car que us deixi estar sols no és oportú,
fins que de dos l'església en faci u.

(Ixen)




FI DE L'ACTE II