Poesies catalanes (Monserdà)/Lo pescador

LO PESCADOR


PREMIADA AB ACCÉSSIT EN LO CEITÁMEN DE BADALONA EN 1879
Ni tos afanys ni tes lluytes
¿qui com son podrá contar?


Jo 'l vegí dormí en l' arena
de la platja vora 'l mar;
era nin, molt nin encara,
de pell bruna y rós de cap.

Corría 'l sol á la posta,
febles barquetes daurant,
que arribavan de la pesca
com esbart d' aucellets blanchs

Havia estat la jornada
de les més belles del any
y 'ls pescadors s' alegría,
exhalavan en sos cants.

A sa ramor falaguera,
va aná 'l nin la testa alçant,
y de la sorra aixecantse
prest va corre vers les náus.

Carregades arribavan.
¡Be n' haja Deu, que ha donat
á la terra fruyts y mines,
corals y peixos al mar,

Y á lo cor ardit y noble
del traballador honrat,
tot lo goig y l' alegría
que á los richs los sol mancar!

¡Bona ha sigut la pesquera!
cridavan de totes parts
¡Vina Menut ha ajudarme!
|A n' á mi que fino aviat!

Y com rodona pilota
que corra d' ací per 'llá,
tan prompte enrotllant les xárxies
com ajudantles á içar,

á lo xich infantó 's veya
que ab febrosa activitat,
ja ab noble suor mullava
la tendra pell de sa fáç.

Hermosa etat de la vida
que apars feta per gosar,
si ja en ella afanys començas
¿per quan los plers servarás?


II

Miraulo; viu de mirada,
alt, moreno, ben planat,
ab cálces de fil blavoses
y camisa de blanch drap,

mitj mostrant l' escapulari
per son pit espitragat
y son cos balancejantne
al trontoll de son fort pas;

petjant la menuda arena
casi sempre á peu descalç,
á l' istiu ab sol que crema,
á l' ivern ab neus y glas:

llevantse quan trenca l' auba
per lo cel emporporat,
sens més desitj ni esperança,
que bona mar per pescar;

essent per sa viuda mare,
conhort de sa ancianitat,

y per sa barca lleugera
aymador lo més lleal

(si be 's cert, que qualque volta,
sol dirli, de baix, en baix,
que no estigui engelosida
si més que á ella, ayma 'l mar)

l' honrat pescador, sa vida,
veu passar sens més encants,
que ses lluytes ab les ones,
y son amor pel traball.

Jovinesa falaguera
que apars feta per gosar;
si sols los afanys coneixes
¿per quan los plers servarás?


III

Entre flochs d' argent y grana
se veu lo sol despuntar;
brillan tranquiles les ones
á la claror de sos raigs;

y al dolç alé de la brisa
qu' embauman los jorns de maig,
balanceja una barqueta
com breçol que gronxa 'l mar.

Prest un pescador s' hi atança
y un colp los rems deslligats,
ab la remor de les ones
acompanya aqueix cantar:

—¡Ay! ones blaves, brises y olors;
abim 'hont lluyto sense repós,
per tu s' aixeca mon cantar dolç,
¡per tu tan sols!

¡Ay! ma barqueta, tu ets lo meu goig,
tu y ma mareta, mes il·lusions;
d' ella es ma vida, per ella 'l cor,
y mon amor!

Prompte l' alegre canturia
va anar poch á poch minvant,
y perdentse al fi son eco
per l' amplitut de d' espay.

¿Mes per qué la fresca brisa
se 's tornat foch abrusant?
¿Per qué ¡ay! tan estorades
de la mar fugen les aus?

Es que aplech de núvols negres,
l' astre del jorn va endolant,
y 's fan les ones montanyes
que alça y baixa 'l temporal.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

En lo cel regnan la fosca
y en la mar la tempestat
¿hont haurá anat la barqueta
eixida avuy á pescar?...

Mirau: á la llum rogenca
que llança ferest lo llamp,
se veu lo mar engolirne
dins son abim, una nau

IV

Tranquiles rodan les ones;
de blau lo cel s' ha posat;
com si 'l mon fos niu de festa
les aus cantan sens parar.

Com al matí, corren brises,
tot apar igual que avans;
sols allí, prop d' una roca
hont s' hi veya airosa nau,

una mare sens ventura
ficsos los ulls per l' esglay,
sobre 'l pit que 'l dolor trenca
fret cadavre está abraçant!...

Pescador ¿qu' es ¡ay! ta vida?
vil joguina de la mar.
Deu te dó en lo cel, la ditxa,
qu' en la terra t' ha mancat!


Maig de 1879.