Pla y montanya/Notas de viatge

Sou a «Notas de viatge»
Pla y Montanya
Carles Bosch de la Trinxeria
(1888)
NOTAS DE VIATGE



DE BARCELONA Á VALENCIA



Ahir vaig arribar de Valencia després d' haberhi estat vuyt dias. No creguin que ma estada en la Ciutat de Cid fos deguda á quefers mercantils; nó, lluny d' aixó: fou un viatge d' esbargiment, de plaher motivat per la carta que rebí de mon amich Francesch, condeixeble de col·legi, que me convidava d' esser padrí de son primer nat. Eram á la primavera de 1881, á l' abril. La naturalesa engalanada y florida semblava volguerse associar á ma alegria: feyan dias esplendits.

Sortí de Barcelona pel tren de las cinch del mati.

Lo viatge desde Barcelona á Valencia es de lo mes pintoresch que tenim en nostra terra; dich nostra terra perqué considero la de Valencia com una prop parenta nostra per los recorts de germanó d' aquells temps gloriosos y per parlar nostra llengua.

¿Voleu res de mes bonich que lo pais que 's recorre fins á Tarragona? Aquell Priorat tant fértil, tant rich, ab sa extensió de vinyas clapejadas per lo fullám vert fosch dels garrofers. Se coneix que la tramontana també hi fa de las sevas, puig se 'n veuhen de desarrelats é inclinats com si volguessen arrencar á fugir.

A la estació de Tarragona pujá dins mon vagó de primera un senyor y una senyora quins reconeguí á primera vista eran inglesos; en efecte, llur parlar me convencé que tenia rahó. Ell, magre, d' uns 80 anys, bolet de feltre casi sense alas, trajo de llana clar de cuadrets; de sa espatlla penja un estoix de cuyro lligat ab dos corretjas que conté sa spyng glass ó sia dobles ulleras de llarga vista. Ella, petita, seca, rossa, coll llarch, cara encuadrada de dos llarchs rinxos de cabells, sombrero de palla ab vel blau. Se sentaren en un recó en front un d' altre; ella obrí un saquet de pell de Rússia, ne tragué un llibre; ell se 'n tragué un altre de la butxaca y los dos se posaren á llegir com si fossen en lo saló de casa llura. A fins á Tortosa no digueren una paraula. Eram los tres sols dins lo vagó.

Los ho dich ab franquesa: may podré compendrer que hi hage gent ilustrada qué, viatjant en pais per ells desconegut, sigan indiferents als hermosos paisatges que atravessan. Jo no 'm sé estar, no 'm canso may de mirar encara que el pais me siga ben conegut. Ma ambició es de tenir un reco del vagó no mes pera poguer allargar lo cap á la finestra.

De Tarragona, passat Cambrils, aviat s' entra en l' árit y montanyós Perelló, pais sech, pedregós, calcari, ensá enllá magres matolls en mitj del pedregám. Prompte lo terreno cambia d' aspecte; ja s' ressent de la influencia frescal d' un riu. Entrém á la horta de Tortosa.

Hem de convenir que la fertilitat, la riquesa agrícola de nostra Espanya tant alabada pels estrangers que no la coneixen, es un solemne engany. Fora de la influencia dels rius que fertilisan sas voras en un rádi de mes ó menos extensió, tot lo demés es un desert que atristeix lo viatjant que l' atravessa ab ferro carril. Voleu veurer pais mes desert que quan se surt de Xátiva!.. aquella inmensa planura inculta de la Manxa que 's pert á l' horizont fins arribar als marges del Tajo, á Aranjuez!... y encara no dura gayre la verdor; prompte se torna trobar lo desert, los turons árits que rodejan la coronada vila.

Madrid, vist de las alturas de Valdemoro, me produhí l' efecte d' una vila de Síria, d' una Antioxa, d' una Jerusalem malehida. No se perqué los reys castelláns, abandonaren Toledo, regada pel Tajo, pera plantar llur capital en pais tan árit, tan pelat. Continuant seguint ab ferro-carril cap al Nort, lo pais es casi 'l mateix; es sols arribant á las Provincias que prén l' aspecte, vert, fértil, frondós, degut al travall de sos habitants y á la proximitat dels Pirineus. Si de Madrid tornem á Barcelona per Saragossa, fora l' influencia dels rius, trobarém la mateixa aridesa, com las planuras d' Aragó, de Lleyda, d' Urgell. Cert es que nostra estimada Catalunya que te rius pochs y de poca aygua se trobaria en la mateixa condició, si no fos l' intel·ligencia, lo coratge, lo travall incansable de sos habitants.



A Tortosa, Bufet, 20 minuts de parada pera dinar. Mols s' entaularán. Estava assentat al costat de mos dos companys de vagó, qui sense dir una paraula s' atracaren de llagostins.

Es una especialitat del Bufet de Tortosa: cada vegada que hi he dinat m' han servit llagostins, per cert molt bons y frescos. Los pescan á Sant Carles de la Rápita, á la embocadura del Ebro.

Prompte la campana nos avisá. Tornarem á nostre vagó. Hi pujá un senyor tortosí de uns 5o anys, petit, panxut, de fesomia alegre, amable, obsequiós. Saludá y s' assentá en front meu. —

— ¿Vosté va á Valencia?

— Si senyor, ¿y vosté?

— Jo també.

— Me 'n alegro; serem companys de viatge.

Se tragué la petaca, oferíntnosla.

— Nóó! nóó! thank you, digué l' inglés.

— Deixarho.

— Miri, li diguí, que no' ns deixarán fumar.

— Cá! home! som á casa nostra... no faltaria més que aquestos inglesos nos fessen la lley. — rascá una cerilla y encengué son puro.

La mistress feu una mueca; se posá lo mocador al nas — hóó... Lo master.. — Nóó! nóó!.. Sinyor!..

En eix moment entrá lo conductor per los billets, y tan sí com nó tingué de apagar lo cigarro... un puro de la Vuelta abajo que després de dinar se senta tan bé!... Vaja! hi ha gent que no hauria de sortir may de casa seva, ó al menys respectar nostras costúms... Eixos inglesos fora de llur illa son insoportables; sembla que 's consideran superiors á tothom... ¿Vol que mudém de vagó? — Ja está dit.

A la primera estació nos ficarém en altre vagó y poguérem saborejar nostres puros de la fábrica de Janer y Janer, embolcallats ab paper platejat, de aroma riquíssima ...; bárbaro d'inglés!...



La plana de Castelló á Valencia ab sos arrosals y boscos de tarongers es un jardí espléndit. Se comprén la recansa que tingueren los moros al tenir que deixar aquell hermós pais fertilisat per ells. Quin vot d' agrahiment los hi deuhen los vehins del Túria y del Jucar! Que admirable aquell vast encreuhament d' amples rechs que portan la vida, la riquesa en tota la planuria fins á mar! Ah! si ara nostres goberns castellans los haguessen de fer ja podria esperar la gent d' aquella terra l' any de la picor.

Al arribar á Valencia trobí mon amich que m' esperava á la estació. Vivia al carrer de St. Vicens. Una tartana nos hi portá.

Per tartanas aneu á Valencia; son los mateixos vehículs del sigle passat, quan no hi havia carreteras. Es veritat que en lo sigle actual no n' hi gayres, pero tant se val. Es tant inveterada la costúm d' anar ab tartana que fins en lo hermós passeig de la Alameda, los dias de festa, no 's veu altra cosa. Aixó si, son tartanas de luxo tiradas per bonichs cavalls. Ja s' hi veu alguna qu' altra carretela, pero hi son escassas.

Ja que parlém del passeig de la Alameda, hauréu observat com jo, que son pocas las senyoras que baixan de llur carruatge pera donar un vol á peu. Aixís es que los dias festius aquellas floridas allées son casi desertas, mentres lo passeig central es rublert de carruatges que se segueixen al pas, un tras altre com si acompanyessen un casament ó un mort.



Després de saludar la esposa de mon amich Francesch, y una tia del mateix, senyora vella d' uns 75 anys, sopárem; entre lo fumar y la conversa las 11 nos trobá encara á taula. Com estava un poch cansat de viatge, donguí la bonanit y entrí en ma cambra acompanyat de mon amich que me digué: sabs, fes com á casa teva, lo dinar á las 12, lo sopar á las 7; vés per las tevas. (En Francesch era empleat al Gobern Civil)

L' endemá de matí prenguí xacolata ab mon amich y sa muller. Preguntí per llur tia donya Rosa; era á la Catedral.

Donya Rosa havia sigut sempre molt devota, y com més anys posava més se 'n tornava. Es lo propi de totas las vellas solteras, flors mústigas que may han pogut granar. Petita, seca, apergaminada, s' aixecava de bon matí, se vestia de negra, sa cara cuberta d' un vel poch transparent, mantellina de seda molt tirada endevant, prenia un saquet negre que contenía sas ulleras, llibre, rosaris, una diminuta xacolatera, una ampolleta plena d' esperit de vi, una altra plena d' aygua, una presa de xacolata ab sis melindros, lo tot embolicadet ab paper blanch, puig que donya Rosa era molt neta; se dirigía á la Catedral y tornava á las 11 per dinar.

Aixó de passar tantas horas á la iglesia era solzament per los dias de gran funció en que predicava un predicador de fama. Las grans funcions en las catedrals com la de Valencia son casi diarias.

Ja se sab que en las catedrals espanyolas, com en las iglesias de Roma, no llogan cadiras; un se té d' estar dret durant tot lo temps de la funció; las donas s' assentan á terra.

No obstant hi ha en la catedral de Valencia un lloch privilegiat y es lo grahó de pedra que separa la nau dels altars laterals. Encara que baix, ve molt bé per seure. Eix grahó es prés per las que hi arriban primer; y com més prop de la trona mellor; s' hi sent bé lo predicador.

Donchs donya Rosa, ab sis ó set vellas devotas com ella, per l' afany d' ocupar llur grahó acostumat, se 'n anava á la catedral tant de matí, que sovint se trobavan totas devant la porta encara tancada. S' assentavan apropadas demunt los grahons y esperant que l' escolar vingués á obrirla, passavan lo rosari.

Oberta la porta prenian possessió de llur grahó; ohían misas, pregavan á Deu. Quan tocavan las 8 á la campana interior de l' iglesia, donya Rosa se 'n anava al fons del altar, darrera un confessional, tirava aygua y xacolata dins la xacolatera; encenia lo gresol plé d' esperit de vi; xucava sos sis melindros savorejant sa xacolata ab beatitut. Acabat ella d' esmorzar una altra feya lo mateix, y successivament totas aquellas vellas devotas. De eixa manera no perdian lo puesto del grahó, hont estavan ben assentadetas; ohint bé lo pare predicador y fins acabada la funció.

Lo tercer dia de ma arribada á casa de mon amich, donya Rosa no comparegué á taula pel dinar. No 's trobava bé. Havia rebut un gran susto que no gosava contar de tanta vergonya que li donava. La Dolors ho contá á son marit y aquest me 'l contá reventantse de ríurer.

Donchs lo mateix dia se celebrava á la catedral una gran funció realsada per la presencia de l' arquebisbe y la fama d' un célebre predicador.

Tot just clarejava que nostras beatas, segudas demunt los grahóns passant lo rosari, esperavan ab santa resignació que s' obrís la porta pera poguer ocupar llur puesto privilegiat.

De cop senten crits en un carrer y se 'ls hi presenta al devant un borratxo alegre, un galifardás entremaliat, en mánega de camisa, alt, magre, que 's posá á ballar fent saltirots y contorsions, volguentlas abrassar á totas. Ne volen d' espant!.. lo carrer desert, silenciós... probavan d' alsarse pera fugir, pero lo tremolar de llurs camas las clavava altra volta sul grahó, mitj desmayadas; la veu apagada sens poguer cridar.

La pobre tia Rosa fou la que soportá sos atreviments: l' agafá pel bras li feu donar unas giravoltas, cantant alló de me gustan todas; caygué del tot desmayada al peu de l' últim grahó. Sort que l' escolá obrí la porta de la Iglesia. Lo borratxo fugí. Sas amigas anaren per vinagre y aygua fresca... torná en si, y ab l' ajuda de dos traballadors que passavan, l' acompanyaren á casa seva; se ficá al llit. Per xó no comparegué á taula pel dinar.

Pobre donya Rosa! ella que de sa vida cap home l' havia feta ballar, quí li haguera hagut de dir que á 75 anys ballés un minuet forsós!

Quan li deyan qu' era un borratxo no ho volia creurer. Deya que no era cap home, pero si lo dimoni que com á St. Antoni li feya entremaliaduras pera ferla caure en pecat.



Empleí los dias que vaig passar en Valencia pera recórrer la ciutat y revéurer tot lo que té de remarcable. Vaig visitar lo museu de pinturas célebre per sos cuadros antichs de la escola valenciana: Ribera, Ribalta, Joan de Joanes, etc. Valencia es á pocas horas de Barcelona y son museu es massa conegut pera ferne una descripció; pero si, sols faré notar una desagradable sorpresa: vegí restaurats, lluhents, envernissats de poch, algunas obras mestres de Ribera. M' apar que atrevirse á restaurar un cuadro del Espanyolet es una profanació, per intel·ligent que sia lo restaurador; m' explicaré. Lo temps ha donat al clar obscur dels cuadros de Ribera una tinta suau que cap pintor, per hábil que sia, pot reproduhir. Es lo sagell de la vellura, com lo color d' or vell de las ruinas romanas dauradas pel sol ponent. Es observació que tothom pot fer al contemplar los nombrosos cuadros de Ribera en lo museu de pinturas del Prado. Si será lo betúm dulcificat pel temps que dona als cuadros de Rembrandt y Ribera eixa tinta vigorosa de clar obscur que tant agrada? Lo que hi ha de cert es que s' ha produhit en los colors una acció química deguda á la vellura, que dulcifica las tintas, que vivifica las carns y dona un conjunt de veritat sorprenent.

Tots los cuadros de Ribera, al entrar en un museu, se coneixen de lluny, tots portan lo sello del gran pintor realista valenciá. Son St. Pau dins lo desert, St. Sebastiá, en lo saló de pinturas, sa Adoració dels Pastors, en la Catedral, son obras mestres de lo millor de Ribera. Quin vigor d' entonació! quin coneixement anatómich en eixos cuadros! y en la Adoració dels Pastors, quin sentiment, quin ideal en la testa de la Verge!

Certament que Ribalta fa honor á la escola valenciana. Sos nombrosos cuadros que contenen lo museu y la Catedral son de gran mérit; pero que pálits, que esmortuhits de color al costat dels de Ribera, no tenen sos tochs vigorosos, lo clar obscur, lo relleu; son més idealistas; la pintura es més llepada, más bonica. Lo mateix se pot dir de Joan de Joanes. Ribera y Rembrandt de la escola flamenca, son los reys del clar obscur.



Cada dia dedicava part del matí á estudiar los cuadros del museu. Per la tarda anava á la Catedral qual arquitectura y riquesa m' encantava; hi passava horas. No es la Catedral severa, fosca, ascética de la ogival de Barcelona, que inspira al cristiá un sentiment religiós, recullit, plé de temor, com lois los monuments religiosos del estil ogival secundari de la Etat mitjana. La Catedral de Valencia com la iglesia del Pilar de Saragossa es del més pur renaixement, embellit per la riquesa de las ordes arquitecturals gregas, dóricas, iónicas y coríntias. La llum del dia hi penetra clara, ab profusió, donant un conjunt alegre que sembla portar la pregaria del cristiá en raig lluminós d' esperansa envers son Criador.

Al entrar en la Catedral de Barcelona, lo cristiá, per endurit que sia, sent una forsa interior que l' obliga á postrarse com si 's trobés devant del Deu temible, venjador de la Etat mitjana. En la Catedral de Valencia es lo Deu somrient, espléndit, qual gloria sembla emanar dels raigs lluminosos, llensats pels finestrals, que dauran lo paviment marbrat del temple. St. Pere de Roma, la Magdalena de Paris, son pel mateix istil.

Deixaré de parlar dels hermosos cuadros que conté la Catedral per ésser coneguts y estudiats per nostres pintors. Sols faré esment del hermós retrato de mitj cos de St. Vicens Ferrer que se troba al costat, á la dreta de la trona. Ignoro quin es son autor; ho he demanat varias vegadas y no m' ho han sabut dir. La llum hi cau de plé plé; es admirable; cada vegada que 'l miro m' encanta; passo cada dia llarchs moments extasiantme devant d'ell. Sa fesomia té una expressió de mansuetut que no 's pot definir. Necessariament ha hagut de cridar l' atenció dels iniel·ligents com me l' ha cridada á mi. Agrahiría als pintors valencians nos donguessen alguns datos sobre dit cuadro.

Al contemplar lo retrato de St. Vicens Ferrer, me venian á la memoria reflexions tristas; pensava ab lo compromís de Caspe. St. Vicens ha sigut un gran sant, no se li pot negar; pero, per nosaltres catalans sa memoria será aburrida perqué ell ha sigut la causa de nostrus desgracias. Sense ell may l' escut de Castella s' hauría barrejat ab lo nostre; no hauríam perdut nostras llibertats estimadas... Pobre Jaume d' Urgell! tú fores lo primer en conéixer la maldat de aquella nissaga! tu fores la primera víctima! y ab tú fou enterrat l' escut gloriós de las quatre barras!.. ¡quín será lo dia que eix escut sortirá de la tomba radiant il·luminant d' expléndida claror la llibertat de nostra pátria, de nostra terra aymada!...



En la Catedral com en lo museu trobí mos dos inglesos, companys de viatge; 'ls dos ab un guia á la má, las ulleras sul nas, fent los badochs, prenguent notas. Per supost feyan com si may m' haguessen vist y jo lo mateix.

Pujárem ensemps al cim del campanar que ne diuhen lo Micalet ó Miquelet. Un campaner nos hi acompanyá. Arribats á dalt, nos presentá una ullera de llarga vista puig que lo panorama que 's descobre es admirable. Mirárem; tornárem baixar. A baix ell y ella continuáren llur exámen per la Catedral; jo vaig anar per las mevas, sense una mirada, sense un saludo... Si se recordan encara d' alló del cigarro del tortosí!...

Arribá lo dia de mon retorn á Barcelona. Me despedí de mos amichs de Valencia guardant de ma curta estada inolvidable recort.