desitjant que sa amada siga nespla,
com diuen rient a soles les minyones.
Oh, Romeu! ei ella fós, oh, si es tornava,
un «et cætera» obert i tu una pera!
Romeu, molt bona nit: mon llit de rodes
és millô; és massa fred eix jaç a terra
per dormir. Ens n'anem?
Sí; que és en va
cercar aquí, a qui no vol que el trobin. (Ixen)
Entra Romeu
Qui mai ha estat ferit, es riu de nafres.
(Julieta apareix a una finestra de més amunt)
Mes, oh! allà dalt, quina claror esclata!
a dalt deu ser l'orient i el sol Julieta.
Trenca, bell sol, i mata en sec la lluna,
que ja, d'enveja, és groga i torna's feble
veient que la donzella és més formosa.
Puix que gelós et té, no la serveixquis:
la lliurea vestal és verda i groga,
i no la porten, sinó els bojos: llença-la.
Es ma dona gentil! Es la que estimo!
Oh! si ella, almenys, en pugés heure noves!
Parla, i no em diu pas res; mes, per ventura,
parlen sos ulls: els donaré resposta. —
Só un presumit: no és pas a mi a qui parlen.
Dos estels d'allà dalt, dels més formosos,
han pregat als seus ulls, per una estona,
que brillin en l'esfera, fins que ells tornin.
I si els ulls fossin dalt, i ells en son rostre?
Estels fondria son fulgir de galta,
com fon la llàntia el solejar del dia;
i ele ulls seus, dalt del cel, farien l'aire
