És l'exiliat, el Montagut altívol
que occí el cosí de mon amor — sent causa
la dolor que en rebé, segons sospiten,
de la mort de la bella criatura —
I ara ve ací per qualque villania
amb els cossos dels morts: vaig a agafar-lo. —
Para, vil Montagut, ton braç sacríleg!
Pot enllà de la mort 'nar la venjança?
vilà que ets en condemna, jo t'agafo:
obeeix, vina amb mi, doncs cal que moris.
Haig de morir, ben cert; per 'xò aquí em trobes. —
Bon jove, a un hom desesperat, no el temptis;
fuig d'ací, i deixa'm: — amb aquests morts pensa,
i que ells t'allunyin. — Jo t'ho prego, jove,
no em posis més pecats damunt de l'ànima,
excitant-me la còlera: — sí, vés-te'n!
Et jur pal cel que més que a mi t'estimo,
car armat só vingut en contra meva:
allunya't, vés-te'n ; — viu, i després digues
que un boig piadós et va manar fugissis.
Els teus conjuris i precs jo desprecio,
i ací mateix per ser feló t'apreso.
Vols provocar-me, noi? Doncs, bé; defensa't.
Lluiten, o Déu! vaig a cridar la ronda