— ¡Aquesta sí qu'es bona! — feu llavors la Pilar, un xich ofesa. — ¿Què vols dir? ¿Què t'abandono? Nó, filla, nó. A ser mare, no me'n heu pas d'ensenyar. May de la vida se'm va ocórrer creure que'ls papàs m'abandonessin al casarme sense dot.
— El teu cas no era igual. Els babos no tenían fortuna; — obgectà la noya, ab sequedat terrible.
— ¿Fortuna? ¿Y ahont es la meva fortuna? Tota ella's reduheix a lo que jo puga estalviar d'un usufruyt condicional y afrentós. —
L'Ortal, que, tot cot, seguía reprimintse, aquí axecà una mica l'esguart pera ullar a la seva cunyada, y en sos llavis s'insinuà un somrís ofenós qu'aquesta, gracies a Deu, no arribà a veure. Haventse imposat prudencia pera més assegurar els seus propòsits, se mossegà la llengua y seguí callant.
— ¡Vès què dirà la gent! — continuà la noya. — ¡Vès què diràn de tu! Diràn qu'ets una avara, que no m'estimas gens. L'Amós
mateix... ¿què pensarà? — Y aquí esclatà ab grans plors.
— ¡Y tal, dóna, y tal! Vamos, Pilar, que lo que diu la noya es molt racional. ¿La noya Dou, casarse sense dot?... Ni tu ho has de voler pera tu matexa. El món ja sabs com es.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/247
Aquesta pàgina ha estat revisada.