Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/237

— Es que jo tinch un aucellet que tot m'ho diu, Elvira.
— ¿Però ja està ben segura de que no li ment may? — interposà la Prim.
— Uy! Sí, sí.
— Donchs, ¿què li ha dit l'aucellet, què li ha dit? Déxala dir, mamà.
— L'aucellet m'ha dit, que vostè, Elvireta, a Bilbao, ha sabut cassar un millonari.
— Ca...ramba! Jo que'm vaig dexar l'escopeta aquí! Clà, clà, clà, clàch! ¡Quínes coses que sab, senyora, aquell aucell!
— Ay, Elvira! Ja ho sab vostè, que l'escopeta la dú sempre a sobre. Ab els seus atractius y posició, no's necessitan pas armes de foch pera cassar.
— Donchs què? fletxes?
— Fletxes, fletxes. Sempre ho he dit jo: no cassarà pardalets, nó; àguiles cassarà y ben grosses.
— Una especie de Diana, moderna, eh?
— Y quína alegría la meva! Filla, quína alegría! Per que, francament, entre aquest partit y aquell de Puigcerdà, l'elecció no es pas dubtosa.
— Què diu! — exclamà la Pilar, vegentla ja venir.
— Vol dir el seu fill? — saltà tot d'una l'Elvira, insolentment.
— El meu fill? Y ara! — feu la Roig, bon