Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/194

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Passat un llarch silenci, la Pilar y'l seu amich bescambiaren una mirada de sorpresa. Ni un ni altre gosavan a rompre'l foch. Però, a la fi, ella, no podent més, exclamà:
— ¿Ha sentit? «Que té una satisfacció de que la cosa marxi tan be». ¿Què serà tot aquest embull, que no entench? Es que m'amenassa un altra desgracia? —
Y digué axò ab un dolor y esgroguehiment tals, qu'era impossible dubtar de sa sinceritat.
— De modo, que vostè no sab de què li parlan?
— Absolutament, Deberga.
— Donchs, vaya una planxa qu'ha fet aquell bon senyor! — exclamà'l jove, sobtadament pres d'una alegría tan impropia de l'ocasió que ressonà a n'el cor de la Pilar d'una manera extranya.
— Però, què creu vostè, Deberga? — gosà aquesta preguntar, tancant els ulls.
— ¿Y què haig de creure? Be es prou clar. ¿Què té que veure aquell padre ab vostès?
— Ab mi rès; es el confés de l'Elvireta.
— Ho he suposat.
— Be, y què?
— Què? Que's tracta de casar l'Elvireta ab aquell senyor Echevarría.