cert lo primer; però fixem-nos un moment en l' alcanç de la suposició feta en segon terme.
Convindras amb mi que 'l pessimisme, segons la més vulgar i comprensible explicació, consisteix en no veure (ja a grat-scient, ja per natural propensió d'un organisme malaltiç) sinó l'aspecte trist o depriment de la vida en totes ses manifestacions, sense contrapesar-lo, sense compensar-lo, podriem dir, armb l'aspecte bell i encoratjador que la mateixa vida 'ns ofereix. Se tracta, doncs, d'una percepció essencialment subjectiva, moltes vegades merament circumstancial, però sempre incompleta i, com a tal, defectuosa.
El pessimisme d'en Leopardi no 'y ha dubte que fou generat per una i altra de les esmentades causes.
En Leopardi, rar exemple de precocitat (ho prova sa curta existencia [1] i sa molt copiosa obra literaria [2]) visqué gairebé sempre reclòs en sí mateix, en absoluta solitut, rodejat sols dels seus llibres, judicant el món exterior, més que per experiencia i observació propries, a travers de les alternatives més o menys doloroses de la