Pàgina:Pensaments (1912).djvu/15

17

Pensaments

gentada que la nit abans, i va sentir que repetien amb igual terror: «— Ah! la fantasma!» I, tonant a mirar per dintre la finestra, va reveure aquella mateixa ombra, que també, sens fer altre moviment, bellugava 'ls braços. La finestra no era gaire més amunt de terra que a l'alçada d'un ome; i un d'entre la multitut, que semblava agutzil, digué: «—Si tingués algú que 'm fés esqueneta, pujaria a coll per mirar el que 'y ha allí dintre.» A lo qual va replicar en Ranieri: «—Si vós m'aguanteu hi pujaré jo.» I, avent-li dit aquell «—Munteu», li muntà a sobre posant-li 'ls peus damunt les espatlles, i trobà prop de la reixa de la finestra, extès sobre 'l respatller d'una cadira, un davantal negre que, agitat pel vent, feia aquella apariencia de braços que's bellugaven; i sobre la cadira, apoiada en el mateix respatller, una filosa, que semblava 'l cap de la sombra; la qual filosa en Ranieri va agafar, ensenyant-la al public reunit, que a grans riallades va dispersar-se.
 A què ve aquesta istorieta? Per esplai, com he dit, dels lectors, i a més a més, per una sospita que tinc que també pugui no esser inutil a la crítica istorica i a la filosofia saber que en el segle xix, al bell mig de Florença, que es la ciutat més culta d'Italia i on el poble en par-