espanta i ell meteix crida an en Ramón Marquet i an en Galceràn de Pinòs per dir-los: «Sembla nos que Nostre Senyor no vol que Nos passèm en oltra mar». Trista paraula! Hont es aquella santa confiança de la navegació cap a Mallorca? La sort del Rei are es trencada.
Endebades l'instaràn després els ciutadans de Montpeller a reempendre la expedició: la insistencia llur en allunyar-lo del Regne se li farà sospitosa. Endebades tornarà a tractar de lo meteix amb el Sant Pare en el concili de Lió, hont cerca la vanagloria de una coronació pomposa: tot se li trenca i torna en contra: el Rei d'Aragó no anirà a coronar la seva vida a Terra Santa; i com ja pel tractat de Corbeil deixà perdre per sempre més la bella auriola d'aquell que podia ésser formós reialme pirenenc en que s'hauria abraçat dolçament tota la gent d'un sol parlar, la seva vida decau en aquell senil resplendor de l'últim amor massa enternit per la castellana donya Berenguela Alfonso, per acabar tristament en les lluites amb els Rics homes que li perden tot respecte, i amb les penes que li fan passar els fills ja massa grans.
Morí a Valencià, la seva més gran conquesta. La seva vida fou com una gran pilastra no coronada, mes ja prou alta i prou forta per senyalar per sempre més un poble. Aquest som encare nosaltres, que al cap de set sigles honrèm al pare, pensant que la força que'ns hem trobat traient sa memoria del passat, ens es fiança de l'esdevenir.
