Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/17

Aquesta pàgina ha estat revisada.

d'ulls, inflamar-se de galtes, alenar amb les boques més que usualment obertes i somriure beatament entre llàgrimes, rendint el còs pera ésser son esperit transportat a la divina esfera. He vist mirar-se uns amb altres, meravellats i ditxosos de veure-s junts, redimits de tota contingencia per l'encantament, que'ls era desconegut, deia absoluta paraula; i repetír-se-la barbotejant amb veu trencada els uns als altres, i als de més enllà que no la ohien; i de lluny i de més lluny tots els ulls anar-se girant il-luminats vers el poeta que parlava en la humilitat de la febre creadora; i en tots els ulls una gratitut amorosa com de criatura a son creador.
 Mes are, malhaurats, tot sovint, damunt d'un grà d'inspiració sagrada, volèu aixecar edificis de rahó vanitosa, inflant ridículament els vostres ritmes pera omplir-los de les paraules que neden mortes en les superficies de les coses; i la gent se cansa de sentir-vos parlar vanament amb música inanimada, i us tenen per entretinguts maniàtics, i ho sou. Havieu trobat una paraula pera donar llum a tot lo món, i'l vostre baix pruhit per una superficial perfecció i grandesa la ha voltada d'un boirós aixàm de paraules sense vida que han ofuscat aquella divina llum, retornant-la a la confusió i a les tenebres.
 Aprenguèu a parlar del poble: no del poble vanitós que us feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que's fa en la senzillès de la vida, davant de Déu tot sol. Aprenguèu dels pastors i dels mariners.
 Quànt contemplar uns i altres en silenci la majestat del món allí hont l'esperit batega amb ritme lliure i gran! Quànta immensitat han reflectat en els ulls,