tirèu una mena de cosa molt extranya i delitosa, no sabréu ahont, però molt endins, molt endins vostre: es l'ànima que canta! Quan la dòna a qui estimèu amb il-lusió us mira, no més us mira, però molt dolçament, no sabèu què us passa, sols havèu esment d'una certa i gran armonia del vostre ésser: es el cant de l'ànima. Quan una tempestat de la vida ha passat per damunt vostre deixant-vos aclaparats i esmaperduts, se fa després en vosaltres una quietut com de mort: us sembla que tot s'ha acabat per vosaltres, i mirèu lo que us volta amb un entorpiment com definitiu; i heusaquí que a la hora més impensada, perquè brilla un raig de sol que no brillava, o per un riure de nin, o pot-ser en vista d'un major dol, en mitj de la gran quietut de la vostra tristesa, l'ànima recomença serenament son cant de vida, i unes llàgrimes molt dolces pujen als vostres ulls, i un somrís de pau, com arc de Sant Martí, a vostres llavis, i sentiu en vosaltres quelcòm de serena eternitat.
No ho creièu que aquests instants son lo mellor de la vida? Mellor que l'or, mellor que'l mando, mellor que'l pà? Doncs are dièu-me si l'haver-vos ajuntat pera cantar i sentir cantar, no ha sigut un desvetllament vostre a la vida veritable, pera renovar amb vostres veus agermanades aquells moments de deslliurament i redempció per damunt del vostre treball, de les vostres miseries i de les vostres ambicions. Podèu amb les vostres mans guanyar el pà de cada dia, podèu lluitar entre vosaltres per la riquesa i'l domini; mes, tant se val, que cada volta que us ensajèu a cantar tots a la una, us ensajèu a viure en tot lo demés com a germans; i cantant, cantant, aconse-
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/105
Aquesta pàgina ha estat revisada.
