s'alçaven entre la gentada com flamarades d'un volcà.
Mólts burgesos, espaordits, abandonaven les tribunes. D'altres, més bregats, veyent que la turbonada anava contra 'l monument, esperaven impassibles que 'l poble s'esbravés ab l'estatua del poeta, mentres arribava la força pública que s'havía manat venir. Entretant, les turbes, desbocades, corríen cap al monument, cridant, glapint, udolant, com una allau abrusada del instint de malvestat. La figura del trovador havía devingut el blanch de totes les ires.
—¡A terra l'estatua! a terra!...
Y algunes pedres, sortides de qui sab aont, varen brunzir per l'espay, anant a petar als mateixos peus de l'esculptura. Aleshores, els poetes, els artistes, la jovenalla de les aules y els tallers, van apinyarse al voltant del monument, empenyats en defensarlo contra les masses, cegues d'odi, que ja provaven de saltar dalt la tarima per enderrocar l'imatge.
