roba talar que, per la seva indecisió mateixa, podía esser de qualsevol centuria y de qualsevol país del món. Això li donava un cayent espiritual, que s'avenía ab l'expressió mística d'un rostre extàtich, mirífich, aixecantse vers la llum, com si cerqués l'efluvi d'inspiració en les regions de lo infinit. Y uns braços oberts, fraternalment oberts, afanyosos d'abraçar les humanitats adolorides, y una lira y un lligall de papers tocant al sòcol, acabaven de transfigurar l'imatge en símbol d'amor y poesía.
Més aquella transfiguració, tant ansiosament cercada per l'artista, com més anava més rabia feya a les multituts.
—¡Això és un monjo! és un novici! —deyen els uns, indignats pel posat místich de l'estatua, que 'ls semblava una profanació, una mofa.— Així com el Corregidor ha convertit el poeta en un ambiciós lluitant per la seva gloria, l'esculptor n'ha fet una figura de retaule.
—Sí, sí. ¡Això és un sant d'iglesia, un
