solemnitat el panegírich d'un hèroe que, tot y essent trist poeta y miserable proletari, era fill de la seva obra y, encara que en altres lluites, triomfador, com ell mateix.
Els darrers de deixarse persuadir havíen sigut els treballadors exaltats, els encesos, els furiosos, que formaven el partit poch nombrós, però temible, dels qui, per assolir el deslliurament social, tot ho volíen passar a sang y a foch. Les raons que donaven, aquells fills de la revolta, per refusar tota ajuda a la festaça en perspectiva, eren la miseria que corsecava les masses, la desolació que ho marcía tot.
—¡Bona hora! —deyen;— bona hora per inaugurar monuments de bronze y marbre! bona hora per fer moixigangues cíviques, quan la gent se mor de gana; quan agafen homes cada día per haver robat un mos de pa; quan les nostres dònes y les nostres filles han d'anar a cercar als bordells la vianda que manca a casa!...
