—¡Fèu una oferta vós, home!
—Tres y mitja.
—No pot esser.
—Donchs adeussiau.
—Mireu... Ni la vostra ni la meva.
Y el diner sortía d'unes bosses per entrar en les altres, després de ferlo dringar un moment sobre 'ls pedriços del clos, que semblaven un bescambi. Era com l'aigua d'una sinia, que va saltant de catúfol a catúfol.
Però... ¡veyeu si era extrany!... ab tot y aquell remenament de mercaderíes y aquell passar els dinerons d'una mà a l'altra, que és lo que dóna més goig, els marxants semblava que no les tinguessin totes. Hi havía venedor que obría uns ulls grossos com prunes de frare. Però ¿com dimonxi feyen aquell posat esverat? Si la cosa anava bé, y reeixía tant la venda, ¿per què teníen l'aire inquiet, com un que flaira un perill y es posa alerta? Aneu a saber... De segur que un corimori 'ls devía anar per dintre, quan tots feyen l'ull tant viu. No hi havía pas te-