lo idílich, hi posa móltes vegades més melositat que sentiment. Això sense comptar, —afegíen els analistes,— que, per sota 'ls boirosos personatges wagnerians, quasi sempre treu el cap la sirena italiana, que, afanyosa de lluir les habilitats de gargamella, accentúa frases o destaca notes, sense gaire mirament ni devoció a la sobirana majestat de l'infinida melodía.
Més tot això eren filosofíes d'iniciats y tiquis—miquis de wagneristes fanàtichs. Perquè, diguessin els entesos lo que volguessin, lo que és el públich, el públich gros, seguía admirant, en l'adorada cantatriu, la transfiguració més poderosa de les donzelles idíliques o tràgiques del gran drama musical. ¿Qui sab si 'l furor fetixista que sentía la gernació, naixía, més que de res, de la superba figura de l'actriu, que tant prodigiosament s'harmonisava ab la bellesa ideal, mitg realitat etnogràfica, mitg fantasía mitològica, dels personatges representats? Perquè... això sí... profans y entesos, tots conve-
