Aguantantse l'halè y sortintlos l'ànima pels ulls, les monges seguíen embadalides el va—y—ve del jòch, gairebé extàtiques, gairebé corpreses d'admiració... quan de prompte va sonar un toch de corneta que les va deixar gelades... Teré... té, té, té...
Com ressuscitat pel ressò agut y estrident que esquinçava l'aire, va tornar a alçarse en l'imaginació de les monges el fantasma de sang y de profanació, encara que no tant esgarrifós y sinistre com el que 'ls estemordía una hora abans. Ab el temps transcorregut a presencia dels minyons armats, el terror havía anat apaivagantse; més no per això deixava de representàrsels la violació sacrílega de la clausura, el sant convent assaltat, la puresa dels hàbits envilida, la blancor de les celdes profanada.
Teré... té, té, té... refilava la corneta; y les monges, esglayades, veyentse ja en
