Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/106

teix una tempestat que podía deixar parada l'obra dels séus somnis, allavors tot justament que avançava ab tanta rapidesa. Ell prou ho veya, que dos dels models, sobre tot, no deixaven may de vista a la seva amiga; ell prou ho veya, que li somreyen sense voler y que, halucinats pel cos admirable d'aquella dòna, deveníen folls, perdíen l'esma y descomponíen la posa a cada instant... però ell deixava fer, y fins simulava no adonarsen, d'aquella secreta adoració, més terrible com més muda y més quieta. Per fi, el llamp va obrir l'espay. Era un matí... una de les darreres sessions que havíen de ferse, perquè l'obra ja estava a punt d'acabar. Sense saberse per què ni com, un model, el quin posava la Gracia, que era un xicot impulsiu, fogós, enorgullit de la seva força física y de la seva destresa en el maneig de les armes, va deixar anar una frase de crudel ironía contra un altre, l'italià company séu que posava la Bondat. L'italià li contesta una paraula irreparable. Darrera l'insult