Pepet; lo mèu blanch cabell
y l' amor que t' hè portat
dèsde petit, me dòn dret
á que jo t' pugui parlar
com un pare. Tú un defécte
tèns ¡Pepet! defècte gran;
per èll algunas vegadas
ma alegría s' ha turbat.
La calma mòlt prompte perds
y aixó t' fa sè' arrebatat...
lo defècte aquest, al home,
fins al crim lo pot portar.
Tú déus unirte ab ma filla:
crech que no haurás olvidat
que mòltas voltas t' hè dit
que m' donaba que pensar
lo tèu genit; mòlt hè fèt
per modificar, còm sabs,
tòs instints que per fògòsòs
poden darte un trastòrn gran:
que al mateix temps que la sèva
vull jo ta felicitat.(Agafantli la má.)
No t' ofengas, lo carinyo,
l' amor me fa aixís parlar.
Recorda lo que t' hè dit
y que l' plasso no es mòlt llarg.
Vejam lo que diu lo parte.
(Pepet l' hi dóna y Anton lo llegeix.)
Dins de un ratet tornaras,
y llavors l' órdre del día
te donarè (Sonrient.) De tornar
aqui, ¿no te sabrás pas grèu?
