Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/12

— Si jo tingués quinze anys! — sospirava la petita fada, — prou u sé que estimaria aquest món d'aquí dalt i els omens que l'abiten!
A la fi, va complir els quinze anys.
— Ja ets gran, — va dir l'avia. — Vine que t guarniré com a les teves germanes.
Li va posar sobre ls cabells una corona de nenufars cada fulla dels quals era la meitat d'una perla, i després va ordenar a vuit ostres que s'agafessin a la cua de la princesa com insignies de la seva alta alcurnia.
— Tot això m fa mal!, — va dir la princesa.
— S'ha de sofrir per esser bonica! —va dir l'avia.
Ah! Amb quin gust la petita fada s'auria passat de l'ornament i de la pesanta corona! Molt més s'estimava les flors del seu jardí; però calia obeir.
— A reveure! — va cridar llançant-se lleugera com una bola a flor d'aigua.
El sól acabava de pondre-s quan va arribar-hi, però ls núvols eren encara d'un roig d'or i en el cel flamejant brillava amb els