Sento que arriba, mon senyor: anem-nos-en.
Viure, o no viure: la qüestió és aqueixa:
si pensa amb més noblesa qui suporta
dards i tonades d'ultratjant fortuna,
O aquell que s'arma contra un mar de penes
i amb les armes s'hi oposa per finir-les.
Morir, dormir: res més. I dir que acaben
amb un son les tristors i els mil encontres
dels quals la cara és natural hereva,
és una fi que desitjar deuríem
devotament. Morir, dormir. Dormir!...
qui sap si somiar!... Vet aquí el tràngol;
car en eix son de mort quins somnis poden
pervenir-nos, quan sigui ja despresa
la nostra pell mortal?... això ens detura:
aquesta és la temor que dóna al viure
tan llarg el patiment. Car ¿com hi hauria
qui les burles sofrís i els caps del segle,
els tropells del tirà, les fuetades
que ens vénen del superb, les agonies
d'un amor menyspreat, la inacabable
durada del pledeig, les insolències
de tots aquells que ens manen, i les cosses
que l'ingeni pacient rep dels indignes,
si un pogués fer-se a si mateix el compte
amb un res de punyal? qui sostindria,
suant i grinyolant, el pes del viure,
si un quelcom no temés, allà, darrera
de la mort (regió desconeguda
de la qual mai cap viatger retorna),
que ens pertorba el valer i ens fa ajupir-nos
als mals que ara sofrim, ans que llançar-nos
a d'altres que ignorem?... I així va fent-nos
