Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/36

Aquesta pàgina ha estat revisada.
HORACI

No, mon senyor!

HÀMLET

Per què? Què n'haig de témer?
De ma vida, no en dono ni una agulla;
i, ara a l'ànima meva, ¿qué pot fer-li,
essent, com ell, cosa immortal? Em signa,
cridant-me, un altre cop: vaig a seguir-lo!

HORACI

¿I si us atreu; senyor, fins dins les ones,
0 al cim espaventable d'eixes roques
tallades sobre el mar, que és a llurs plantes,
i allí, mudant-se en una forma horrible
que us enterbolí la raó serena,
se us enduu tornat foll? Senyor, penseu-hi.
Eix lloc, sens més que ser-hi, dóna vèrtigs
a qualsevol cervell, per tal de veure's
a tanta alçària sobre el mar, sentint-lo
bramular a davall.

HÀMLET

Segueix signant-me.
Camina: et seguiré. Les mans a fora!

HORACI

Tingueu seny. No hi aneu!

HÀMLET

Mon fat em crida,
i el nirvi més menut del cos se'm torna
més fort que el nirvi del lleó nemeu.

(El Fantasma fa signes.)

Encara em crida. Cavallers, deixeu-me,

(Es desix ells.)

o d'aquell que em deturi en faré una ombra!
Enrera, vos he dit!... Anem: segueixo.

(Ixen el Fantasma i Hàmlet.)