malgasto d'arquitectura, entravem a dintre d'una escaleta negra, fosca, humida i esquifida com l'escala d'un campanar, desde ont el nas s'enterava de totes les intimitats de la cuina i de l'olor de tots els fregits i sofregits que pujaven d'un cel-obert sense cel i am vista a un pou fondo i negre com una gola de llop.
Un cop a estudi, tocaven un bé de Déu de campanes, i, cantant els buenos días, ens en anavem a seure al nostre banc.
Allí era la classe de les mañanas, i a la tarda la fèiem allí mateix, i tot l'any, perquè no n'hi havia d'altra.
Era una classe pintada am dos mostrejats que van quedar sense avenir-se quan van aterrar l'arcova; una classe que no dava a cap carrer i que rebia claror per una gran claraboia ont hi venien a caure les miseries dels veíns de més amunt.
Allí s dibuixaven draps enganxats, o un estel, o un mirinyac, o bé una trena, que també hi havia qui li queia la perruca per allí en aquells pisos que no s veien.
Quan arribavem, el senyor Quim era a dalt de tot de la tarima, badallant, llegint el Brusi i remugant quatre paraules.
El senyor Quim. era... un mestre més, es a dir, un altre desgraciat. De tres quarts d'edat, havia perdut pera sempre quasi tots els cabells
Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/9
Aquesta pàgina ha estat revisada.
