Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/52

Aquesta pàgina ha estat revisada.

sense que se n'adonés, i no es pas possible descriure la barreja de condol i d'egoisme de pintor am que s busquen tots els plecs del sofriment, les senyals de la mort que va apropant-se i els colors que van perdent-se quan s'es davant d'un model. D'aquella grogor esglaiadora no s veu més que les fineses del mate; d'aquelles venes malaltes, les mitges tintes violades perdent-se en colors finissims; del dolor, la forma que surt a fora i l'expressió de les'engunies de l'ànima. A poc de pintar, am crudeltat inconscient, la pobra malalta no era sinó una figura, una cosa d'una bellesa macabra, la natura morta primorosament hermosa.
 A poca estona s va girar i va somriure, volent dir que ja ho veia que l'estava copiant, però continuant quieta, consentint que seguís la meva feina. Després, fent un esforç, va alçar-se, va acostar-se al quadro, i, mirant-sel una estoneta, va dir-me:
 — Déu meu! Tant groga, tant malalta estic?
 — No, dóna : es que no està més que començada; es que...
 I va anar-sen cap a dalt.
 A l'esser darrera l balcó, no pensant que l'observés, vaig veure que agafava un miralle i que s mirava una gran estona; va semblar-me