Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/48

Desde que la noia petita està d'aquesta manera, les flors sembla que ho comprenguin.
 Havia vist aquell pati desde l carrer : un forat de llum allà al fons, uns llims de claror, una claror de pessebre; les parets, blaves, d'aquell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar violat, avergonyint el mateix cel de la costa; un pou també blau, una escala blava, i davant de la blavor un rengle de testos, d'olles blanques, de caixons i gerros, traient a fòra una volior de flors. Allí, malves reials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida cascata; allí, lliris d'una blancor sense màcula, prop de pensaments petits amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, grans hortensies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran enredadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles.
 En essent a la vora vaig veure que realment les plantes eren mal cuidades : tenien sed i calor, i les fulles se mustigaven i les flors se despintaven; sentien tristesa; sentien l'anyorament d'una mà que les mimés, l'abandono ls sortia a la cara, i les més sensibles, com els lliris i els jonquillos, torçaven el coll esllanguides, i semblava que patissin; però això feia que lo que perdien d'ufana ho guanyessin en simpatia.