Aquesta pàgina ha estat revisada.
Què ho fa que sempre, a les hores d'esbogerrada alegria o de dolça tristesa, el pensament porta un raig de cançó an els llavis i que es sempre una cançó de la terra? ¿Què ho fa que, quan s'està alegre, la cançó aquella s torna trista, banya l'ànima am balsem d'olorosa boira, mitiga l riure am vel de tendresa, i quan se sent melangia retorna l cor a la vida, alenta l'esperit com beguda misteriosa? ¿Què ho fa que, quan ens deixem de teories, són aquelles cançons senzilles sentides en el breçol les que mes ens commouen i les que aspirem per dintre amb els sentits més oberts?
No sé què ho fa, ni quina aroma porten, ni per què s claven en el cor i la memoria... però s'hi claven.
S'hi claven, i, sense donar-nos-en compte,
