D'aquella ferida oberta, com una font abundosa, en comença a rajar sang; sang que li baixa per la cama i l'hi tenyeix de dalt a baix; li agafa un tremolor que li remou tots els nervis; un petaments de dents, una terrible suor; però no una suor com aquella d'aire lliure, sinó una suor negra que semblava destenyir aquella ossamenta, la suor de l'agonia que l matava séns defensa.
Després d'aquella, sempre entre aplaudiments, va rebre-n una altra, i continuà obeint, i una altra i d'altres, i van retirar-se ls picadors de la plaça.
Jo també volia anar-men i no sabia com fer-ho, i vaig quedar-me, i altra vegada va tornar el cavall a continuar el seu martiri.
Ja no era l mateix de sempre : destroçat, replè d'estopa, quasi negre, volia trotar encara i no podia, volia estirar el cap i li queia, i no veia aont anava, i un cop hauria caigut, a no haver-se apuntalat a la barrera. De tant en tant tambalejava, i el picador temia que se li morís de sobte; donava un pas més i alçava aquella cama ferida; semblava que plorés : am tanta pena torçava l coll i el deixava penjar sobre l'espatlla.
