Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/24

Aquesta pàgina ha estat revisada.

era un córrer a la baioneta per aquells carrers del poble, fent sortir mares de dintre les botígues a arreplegar criatures; un trontoll de molles i un aixafament de grava, un trasbals de sotracs, que semblava que s'anés a avisar la llevadora.
 Qui ns hagués vist a la sortida, ens hauria pres pel correu o hauria cregut que feiem alguna prometença; però s'acabaven les cases i... adéu, presses!... Aquell cavall den Peret, tant tebió de sangs i fort de nervis; aquell histeric Rolando Furioso, aquella bestia siciliana, se tornava la més mansa criatura encara no s veia l despoblat davant de les ulleres, com si pensés : «Ja ns hem lluit davant del poble. Descansem davant del blau del paisatge, que no tinc joventut pera tants estragos.»
 I es que l cavall den Peret (pobre cavalli) ne tenia un capdell de portar-nos a nosaltres i els anys que duia a sobre.
 Tants ne duia, que ni ell mateix els recordava, i no hi havia més que veure-l pera compendre l'antiguetat del subjecte. Blano de naixença, el temps l'havia tornat d'un gris de roba vella, d'un blano que havia anat a la bugada, d'un cendrós destenyit per l'ús de la carretera; s'havia deixat els cabells cançat de mudar el pèl; i ja no tenia llustre en els defòres ni alegria en els dintres, ni un pam de pell