dir que ho deixés correr això de tocar el piano; que per de prompte no hi tenia disposició; que... qui sab!... pot-ser més endavant, donant-me ell lliçons a casa, em vindria l dó de cop i volta per medis metafísics i filosofics que ell no m podia explicar.
Aquell dia mateix vaig fer entrega de la clau, i a la tarda ja se l'enduien embolicat com una caixa de morts.
Quins dies més negres van venir després! Que nuvol! Quina quietut!
De les lliçons aquelles no més he pogut guardar-ne que un vals! Un vals sense batejar, un vals d'orgue, un vals que no més m'agrada a mi.
Cada vegada que l toco veig passar aquells anys d'estudi, i cada nota es l'eco d'una altra nota de més lluny; de molt més lluny, dientme coses alegres que m'humitegen eb ulls. I el toco tant sovint com puc, aquest vals carrincló : tinc por de que se m perdi pels dits, i, oh devoció del record!, si l piano es dolent i escardalenc, el toco molt més de gust perquè em recorda molt més el piano del senyor Quim.
. . . . . . . . . . . . . . .
Pobre senyor Quim! El mal aire que va entrar per aquell portal!
Recordo vagament que un dia vaig ans corrent a casa l'apotecari; recordo que vai
Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/20
Aquesta pàgina ha estat revisada.
