batallava i tirava pedres, i fins ne rebia, perquè aquells eren els jòcs i costums del meu estudi, i tenia de seguir pera no passar per gallofo.
I, pera seguir-los, que n'havia fet de campanes!
Tantes, però tantes, que, sentint-ne ls repics a casa un dia una tarda, fins van pendre providencies.
Van parlar a soles amb el senyor Quim a la sala de confiança, vaig veure cares series, fronts arrugats i mirades renyadores, i de resultes me van posar a mitja pensió am totes les campanilles.
El senyor Quim mai se n'havia vist de més grosses. Anava tot esverat i no sabia què li passava. Per últim, posant-se sobre sí i posant un plat més a taula, « — El tindrem com de familia», me va dir. I, fent-me lloc entre la mestressa i una filla d'uns vint anys endarrerits i malaltiços, vaig entrar de suplent familiar a la pensió tant temuda.
¡I am quina gana hi vaig entrar, am gran espant del senyor Quim, que temia no poderme-la detenir!
Sempre m recordaré d'aquella sopa de lletres que m daven més com instrucció que com a substancia alimenticia. No, de substancia i n'hi havia: era un caldo de malalt que ns menjavem en plena salut, seguit d'una carn d'ol
Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/14
Aquesta pàgina ha estat revisada.
