Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/13

dalt del sostre, per les vigues i pels recons de la claraboia, entre ls drapots encastats i els troços de trena arnada.
 Una vegada me van confiar una suma llarga i no la vaig equivocar. Déu del cel! El mestre, mig orgullós i enternit, me va dir:
 — Niño, tu seràs comerciant.
 Vaig baixar del banquillo tot sofocat, i, siga l'estímul, o l'afició, o siga que estava escrit, desde aquell dia, quan els comptes no sortien (i no sortien mai), tenia d'anar a la piçarra a revisar-los i posar les coses en ordre.
 Seguint aquest, arribavem a les dotze, pera anar a dinar; seguiem a la tarda ls estudis, i a les sis, baixant aquella escaleta, deixàvem el senyor Quim copiant uns papers sellats que l'ajudaven a viure, perquè tampoc an ell no li sortien els comptes.
 Me recordo que, trencant per Santa Maria, passàvem per sota ses altes parets negroses; que allí juntavem els nostres crits als crits de les orenetes i als repics de les campanes, i que, com un vol de pardals, atravessavem el Born, i corriem, corriem fins als glacis, allavores plens de runa i de molça i de pedretes calçinades.
 Per això hi anàvem, viva Déu! pera fer pedrades. Jo, si bé no era dels valents (bé 'està l dir-hol), corria allí com els demés i