Vaig a dir-ho;
sols que esmerceu un poc d'això que trobo
que teniu tan escàs, que és la paciència,
sabreu ço que el ventrell digué en resposta.
Es que ja tardeu molt.
Doncs, sapigueu-ho:
aquell ventrell, amb gravetat i pausa,
sens irritar-se, com els seus contraris,
aixís els respongué: «No té cap dubte
que sóc jo, amics meus, primer en rebre
l'aliment que us fa viure; i és molt propi,
puix jo só el magatzem i só la tenda
de tot el cos. Però, si en feu memòria,
pels rius de vostra sang jo faig que arribi
fins el cor, que es la cort, i fins l'indret
on se troba el cervell; i fent que passi
pels enginys i oficines que té l'home,
el més fort nirvi i la véneta xica
reben de mi la natural substància
de son ésser vital. I si totduna...»
—qui parla és el ventrell, enrecordeu-vos-en.
Bé, sí, el ventrell ho diu.
«I si tots ara,
i al plegat, amics meus, no podeu veure
ço que envio a cascú, jo puc provar-vos
que entre tots reparteixo la farina.
