Pàgina:Canigó (1901).djvu/64

Catorze moros negres,bons per butxins,
ab cadenes lo lligan,com un mastí.
Al alçarse de terrallança un sospir:
—¡Malehida la fletxaque m'ha ferit!
¿per què'l cor no'm passavade mitj á mitj?—
A l'aygua se l'en duhen,mes aygua endins.
¡Ay poble de Colliure,qué n'ets de trist
pe'l comte Tallaferroque tens catiu,
catiu dintre una barcade sarrahins!
Negroses son les ones,negra la nit,
puix núvols d'ales fosquesla van cobrint,
y está més negre encarason esperit,
son esperit que ploradintre aquells llims.
Aixeca'ls ulls en l'ayre,plorant á rius:
—¡En aquesta hora aydáunos,¡oh Jesucrist!
ans que ser de Mahoma,volèm morir!-
Al dir eixes paraulesson cor reviu,
d'una estrebada trencaferro y cordills
y á les vehines barquesenvía un crit:
—¡Fallayres, á les fallesde Sant Martí!—
Los moros no l'entenen,están tranquils;
qui vetlla en la cobertadel comte's riu,
qui dorm dintre la popasegueix dormint;
no dormirán pas gayre sirestan vius.
D'una pedra foguerase veu l'esquitx
que encen un cap de fallabellugadíç,
alada serp que volad'esquif á esquif,
de serps en cada barcatrobant un niu
que's creuhan per los ayresen trebolí,
com estrelles que cauhenen negra nit,
com en dança nocturnamals esperits.
Quant los moros despertanal gran cruixit