Pàgina:Canigó (1901).djvu/59

Otger moría en braçosd'un avi meu
que de l'espasa feuligentil present;
reliquies de Sant Jordité dins la creu.
«No la doneu, li deya,sinó á un guerrer
que talle'l ferro vergecom brots de cep.»
Preneula, Tallaferro,no us atureu.—
Lo comte no s'atura,deixa'l bon vell,
que aixeca'l toch solemnede sometent.
La campana ab que hi tocano es de gran preu,
no es de coure, ni bronzo,d'or, ni d'argent,
sinó del millor ferrod'aquells meners;
en ella no s'hi veuhencolps de martell,
sols s'hi veuhen ditadesdel penitent.
Un día aná á la fargade Montferrer:
—Fargayres, bons fargayres,així us guard' Deu
com jo he feta una hermitadintre'l desert;
les portes son de roure,l'altar de teix;
sols me falta una clotxaper son cloquer:
podría en les tempestestocá' á bon temps,
y en les guerres de morosá sometent.
¿Per férmela de ferrome'n donarèu?
—De la fornal prenèusel;está bullent.—
Posant la má á la fosa,lo sant se'l pren;
la pasta com sa terralo terricer,
d'una mitra donantlil'ayre y cayent¹.
Prometença que feya'vuy la cumpleix,
alçant lo coure als moros,com al mal-temps.


Lo comte Tallaferrope'l camí dret
segueix lo Comalada,que embranca ab Tech,
y vora les pedreresde marbre vert,