Pàgina:Canigó (1901).djvu/53

Miraulo allí entre'ls arbres alçar la noble testa,
apar una boyrada sa vagarosa vesta;
de blanques se confonen ses ales ab les neus,
de gel es sa coraça, de llum sa cabellera
que ab la del sol barreja, mentres bramant com fera
lo torb juga á sos peus.


A sos genolls arrima la formidable llança
que veuhen desde Iberia, que oviran desde França,
semblant a la capçada d'un pi descomunal,
quant la maneja, fentla llampeguejar en guerra,
quant bat ponts y muralles, volant de serra en serra,
s'hi aixeca'l temporal.


Mes ara, desarmantlos, d'amor ab llaços dobles
lligant va cada día més fort eixos dos pobles:
los que vehins son ara, demá serán germans;
y com una cortina fent corre' eixa montanya,
la gloriosa França, la heroyca y pía Espanya
se donarán les mans.


Cego d'amor, Gentil no ovira l'Angel;
sols veu de cap á cap l'enorme serra,
de mar á mar l'esmeragdina terra,
la volta de safir de pol á pol,
al temps en que á les ones ponentines,
que ab lo cel fan una mateixa faixa,