Pàgina:Canigó (1901).djvu/170

Aquesta pàgina ha estat revisada.

com ell veurá disminuhir son raig.
Cansades de vetllar entre ruines
veurás desdir y ajaure
tes colossals alzines
que ha perdonat lo llamp,
y tos palaus, tes torres y piscines
jaurán com flors y espines
que deixa'l temps dallades en son camp.
Pedrera d'eixos pobles
serás mil anys; de tes muralles dobles
se'n bastirán castells y monestirs,
de taula servirán tes ares nobles,
de fites tos menhirs.


los monjos del monestir del camp

La Provença de moros escombrada,
al peu del Canigó los rebatía
Carles lo Many un día,
guiant la seva armada,
com al poble de Deu l'arca sagrada,
una imatge de bronzo de María.
La set que's beu la sanch dintre ses venes
l'estoch fa caure de ses mans morenes.
Mes Carles se'n adona,
cau de genolls als pens de sa Patrona
y clava sa Joyosa en un conreu,
d'hont brolla l'aygua pura
que nou delit los dona
per traure de l'altura