va demunt, perque sempre l'afalagava y li donava menjar.
Mentres tant, la mala reyna, segura, seguríssima de que na Magraneta era morta y remorta, estava mes inflada qu'un calápet, creentse sa dona mes guapa que hi havia baix de la capa de Deu.
De sa vegada que's miray li havia dit que na Magraneta'u era mes, de rabia y per por de sa por, no li havía tornat fer cap pregunta.
Un dia com feya una bona estona que s'hi mirava y estava mes alabada que may ab sa seua galanía, a la fi digué.
—Miray, ¿som bella?
—Sí, senyora reyna, respón es miray.
La dona prengué coratje, y s'amollá mes.
—¿N'hi ha altra de mes bella?
—Sí, senyora reyna, digué es miray ab una veueta prima, dolça, tayant y aficadissa com sa fuya de un raó.
—¿Y qui es aquesta mala fembra? s'esclama la reyna, traguent espires p'els uys y foch p'es quixals.
—La vostra filla Magraneta, que está dins es castell de la Colometa, torná dir es miray ab aquella veueta tan maleida.
—¡Ments y sabs que't dius! cridá la Reyna. ¡Fa mes d'un any qu'es morta! Es seu cor me dugueren dins una capsa.
—La vostra filla Magraneta, qu'está dins el castell de la Colometa, repetí es miray ab sa me
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/113
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
