Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Al foraster

Sou a «Al foraster»
Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I




AL FORASTER



Avui me plau recordar l'encantament de trobar-se foraster en un poble i una casa. Allò d'arribar a una vila a entrada de fosc, i l'amic que us ve a rebre i se us endú a casa travessant carrers nous als vostres ulls, i també la gent que hi passa i la que s'està al llindar de les portes o feinejant dintre de les botigues, i les criatures que juguen al voltant de la font que raja: que tot i tothom sembla acabat de nàixer, tot pur de sa naixensa en aquella última mitja claror de la tarde.
I parlant amb l'amic del vostre viatge i del temps que ha fet pel camí, i del temps que ha fet aquell dia a la vila, que a mitj dia ha plogut (a mitj dia, que la vila encare no existia pera vosaltres, i ja hi plovia, mentres vosaltres us hi acostaveu per les terres assoleyades...)—Sí, ja's veia núvol cap aquí...—Mes are, en el cel purificat per la pluja, lluhenteja'l primer estel damunt la vila fresca i ravejada.
I aixís arribèu davant la porta de l'amic, que tanca la casa encare ignota. Obren, i'ls llums ja hi són encesos. La muller i'ls fills de l'amic us acullen amb aquella cordialitat de qui us estima temps ha a través del cor d'un altre, i us veu per primera vegada: aquella cordialitat que l'encongiment de la novetat de tracte hi posa una gracia...
Vos diuen el noms dels fills i com la historia de cada un d'ells, que somriu i's torba mentres un s'hi fixa. La costum de la casa, el petit món que s'anava formant entre-mitj d'aquelles parets, se us va revelant amb un cert pudor a cada ordre de l'amo, a cada sortida de la mestressa, a cada trucar a la porta, i en les breus paraules i la compostura del servei...
Després us assenten a la taula parada i se us posen entorn. Hi hà solemnitat en aquell moment. Llavores sentiu que no sou una visita, ni sou un convidat a gran convit, sinó que la familia de l'amic us fa un lloc en la taula entre ella, i ningú més. Es com una comunió. Jamai els podeu voler mal an aquella gent.
Després tant se val com s'acabi de passar la vetlla, perque tot restarà confós en el gran moment en que us deixaràn sol per la nit en la vostra cambra. En aquella casa que us es tant nova, hi teniu la vostra cambra, i en ella us trobeu tancat i sol. Lo fort de l'encantament comença.
Aquella cambra es tot el vostre món conegut sospès en mitj del misteri. Allò de no saber què hi ha al costat de la vostre cambra, ni a damunt ni a sota, ni ahont dóna la finestra, si a un jardí o a un pati o a un carrer, ni quins horitzons s'hi oviren; i aquell sentiment de protecció, de que esteu voltat de persones amigues que dormen a l'entorn vostre,però no sabèu ahont. I després pensar que en l'aire d'aquella cambra hi ha sospesa una historia que us es del tot desconeguda: la gent que hi poden haver nascut i haver-hi mort en aquell llit—els crits i els sospirs que dormen en aquell aire, el primer plor i l'últim sospir—i'ls somnis que han poblat aquelles tenebres—somnis virginals, somnis de vell—i les febrades de l'amor i'l repòs de qui sab quins treballs.
Jo quan m'hi trobo en aquell instant d'encantament, me sento fortament cridat pel rastre que tot això puga haver deixat en els mobles, en les parets, damunt les taules.
Lo més admirable son els miralls que tant vivament han reflectat figures que passaren i... ni rastre: o potser sí que hi ha un rastre que nosaltres no veyèm, però que'l pressentim en aquella lleugera feredat que fa veure's per primera volta en un mirall de casa d'altri. Després els retratos també: aquelles figures que tenen un aire de la casa, però no sabèm ben be qui son (els vells quan eren joves, els morts quan eren vius) se'l miren a un, no pas amb esguard enemic, no, també semblant acullir-vos amb aquella meteixa cordialitat un xic encongida que heu trobat, al entrar, en la gent viva de la casa (No us ha enamorat mai la imatge d'una vesavia del vostre amic, de quan tenia ella setze anys i'l vostre pare encare havia de naixer?)... I'ls mobles que diuen el temps i'ls gustos: i les menuderies que tenen historia, que us parlen d'infants que ja no son infants, o que ja no hi són... Llavores sentiu ben be que estèu dintre'l sagrat d'una llar: que allò no es una cambra d'hostal, que havent-hi passat tanta gent i tantes coses es com si no hi hagués passat res ni ningú. Estèu en el sagrat d'una llar amiga i desconeguda, respirant un aire plè d'una vida que no sabèu, voltat de vius i de morts que vos vetllen el sòn i no'ls veyèu, i això en una població que us es del tot extranya...
Jo, quan me trobo ja'l llit a punt, pel cambi sobtat, al apagar el llum sempre tinc un breu instant de vacil-lació... un instant brevíssim, certament, perquè... al cap d'avall... què? però... no sé que'm fa...
Després la fosca i 'l silenci de lo que no coneixèm, tant diferents de la fosca i'l silenci que coneixèm...
I'l desvetllar-se, esmaperduts a la llum del dia que entra per una escletxa que no sabiem... Unes campanes d'un sò nou que toquen a missa. Passos de gent pel carrer i en la casa; veus inconegudes que allí hi deuen esser familiars. Un rellotge que no se sab hont toca.
Es tart. Obrim els porticons. La vila's mostra al sol sense misteri. Mirèm una estona com si hi fóssim devallats de la lluna.
L'amic truca a la porta de la cambra:—Bon dia i bon'hora, has dormit be?

21 - v - 1905

___________