Sou a «Aparició»
Llibret de versos
APARICIÓ 1.

————


I.
O
H, tú, la que callada, de la boyrosa nit

Allá en les altes hores,
Sortint de l' ombra negra, t' acostes á mon llit,
Díguesme, ¿per qué plores?

Falaguera mitj-riure yo en altre temps t' he vist,
T' he vist mitj-riure alegre;
Y tú vens plorant ara, y ara el teu semblant trist
Cubrix un núbol negre!

Y borrant va eixe núbol el teu confús contorn,
Y 't veig fosca y lluntana;
Y apareixes mes tart, y t' en vás mes enjorn...
¿No eres més que ombra vana?

II.


—¿Ya no sents, oh poëta, que en lo teu front brussent
La meva má se posa?
¿No escoltes lo que 't parle, ó creus que es joch del vent
Esta veu misteriosa?

Yo soch la Poësía, soch l' Amor, l' Esperit,
Yo soch la teva dama;
Yo soch aquella espurna que vá encendre en ton pit
Pura y eterna flama.

Yo 't vaig obrir dels somnis l' encantat horizont
Ab mes mans carinyoses;
Yo 't vaig donar les ales dels ángels, y el teu front
Vaig coronar de roses.

Yo en los ulls d' una verge mon resplandor plassent
Pera tú vaig encendre,
Y com flor matinera, yo á ton amor naixent
Vaig obrir son cor tendre.

¡Y perque á ton deliri son cor ya no respon,
Ductes y et desesperes!
En lo mon me buscares; home, damunt del mon
Roden altres esferes.

Ductes perque la veu que 'n ton ouit vibrá
Tan dolsa, ya no escoltes;
Ductes perque no pot acariciar ta má
Les seves trenes soltes...

Y 't queixes de no vorem: ¡ah, vorem tú no vols!
¡Els ulls á la llum tanques!
Yo vinch, y á ton front térbol lleven del mon la pols
Les meves ales blanques.

Yo en tos llabis, que amarga la vida, pose mel;
Yo de flors te corone;
Y cuant et desesperes, alce els teus ulls al cel,
Y llágrimes els done.

Tú per lo mon me busques, y yo del mon no soch;
Ningú ahon me 'n vaig me alcansa:
Yo vinch d' allá ahon s' en volen els teus suspirs de foch,
D' allá ahon viu la esperansa.

Yo no soch mes que una ombra, que ve y torna y s' en vá;
Mes tú en lo cor m' escoltes;
¿Qué 't cal que enjamay puga acariciar ta má
Les meves trenes soltes?

Yo sols me deixe vore, com un ensomni d' or,
Del amant y el poëta;
Mes ¡ay! que pera vorem ha de ser pur el cor,
L' ánima ha de estar neta!

Del fanch negre del mon neteja l' esperit,
Y es romprá 'l núbol negre
Que 'm roba ara á ta vista, y al costat de ton llit
Riure 'm vorás alegre.

1857.