La fabricanta/De velers á fabricants


CAPITOL XIII



  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
Obrar es lo que havém de fer
pera que'l dia de demá, nos
trobi més lluny que la vigilia.
Longfellow



DE VELERS Á FABRICANTS


HI ha personas, pera las quals lo lligam de la germandat es una lleu trenyina que'l vent de l'interés ó de las dissensións trenca y desfá en lo gel de l'indiferencia, mentres que en altras, lo llas nuat al frech dels petóns de la mare, s'endinza tan fondo que arrela pera tota la vida. Y com l'amor es foch, no li costa gayre lo fondre culpas y enardir afectes. Aixís havía passat ab la Antonieta, á quins ulls lo seu Pep, á més del carinyo de la germanor, s'apareixía y engrandía ab la tradicional representació d'hereu de la casa dels seus pares; portantla á perdonar agravis y á cercar una reconciliació, que'l temps y las circunstancias se cuydaren de conseguir.
En quant á en Corominas, ab més dolenta escorsa que mal fondo, ja fos per arrepentiment de la conducta que observá ab ella en la época del seu matrimoni ó perque la marxa y prosperitat de la casa Grau li demostrés tota la válua de la seva mestressa, malgrat l'aspror del seu cáracter, una vegada fetas las paus, s'esforsá en manifestarli la consideració en que la tenía. Y com anant á la Ronda de Sant Pere no li era gran marrada passar pel carrer de Sant Pere més Baix, pocas vegadas transcorría una setmana sens que, encara que sols fos per un moment, deixés de anar á véurela. Be es veritat que, en moltas d'aquestas visitas, en Pep Corominas no feya altre cosa que donar lo «Deu te guart» preguntar com d'esma per los demés de la casa y anarsen; peró en altres, segóns s'esqueya, s'explayava parlant d'assumptos de la fabricació; conversa que tenía la seguritat de que havía d'ésser distretament escoltada per la seva dóna, mentres que per la uniformitat de son modo de sentir y pensar, era atesa ab gran plaher per la Antonieta; ab lo que l'assiduitat y bon afecte present, esborraren ab escreix los ressentiments per las dissensións passadas.
En quant als progressos materials de la casa, es precís recordar que del any 1861, y també de més enrera, arrenca la importancia de las grans fábricas de la nostre ciutat. Avuy no es difícil ésser fabricant, ja que las máquinas y'ls enginyers y'ls contramestres y'ls majordoms son los que fan la feyna; mes, en lo temps en que s'establí en Pere Joan Grau ó sía la época dels telers á má, lo primer factor era l'inteligencia y habilitat del obrer, la que se li recompensava ab lo guany d'un bon jornal; y segóns eran las sevas aptituts, si la sort l'afavoría, fácilment passava de treballador á amo; per més que, al arribarhi, los guanys fossen tan modestos com ho era alashoras la vida dels menestrals de la nostre ciutat.
Las máquinas revolucionaren per complert aquest modo d'ésser, multiplicant la producció, abaratint la má d'obra y substituhint los fadrins ensinestrats ab quatre anys d'aprenetatje, per obrers que no tenen altre cárrech que'l de vigilar lo teler, que mecanicament, produheix lo que abans necessitava de l'inteligencia y trassa del treballador.
Los que ja périts en l'ofici de veler, ab los seus estalvis s'havían establert pel seu compte ab los telers á má, y, al apareixer los mecánichs, se trobaren ab prou capital pera comprarne, foren los que, passant per sobre dels petits industrials, posaren los fonaments d'aqueixas grandiosas fábricas que han sigut la vida y riquesa de la nostre ciutat, creant en ella la classe anomenada burgesa, nascuda de la ruina dels nostres antichs menestrals. En aquest cas s'havía trobat en Pere Joan Grau que, allunyat de vicis y diversións, treballador é inteligent en lo seu ofici, conduhit y animat per l'empresa y energía de la seva dóna, no va fer altre cosa que seguir per la sortosa corrent de la seva época, corrent que feya apuntar als llibres de caixa balansos de setanta y vuytanta mil duros al any; corrent de fabulosos ingressos sense l'horrorosa amenassa de las bombas, ni las perturbacións de las vagas decretadas més endevant pels autoritaris decrets de la Internacional.
Com l'humil aglá que, amagat en lo fons de la terra, dona vida al tany que ha d'ésser brancuda alzina, aixís la Antonieta en los comensaments del seu matrimoni, en una sala que'ls servía de quadra, y al poch temps darrera d'un taulell situat en l'entressol, despatxant los géneros de sa producció, y portant á l'hora minuciosament lo compte d'ingressos y sortidas, ab son esperit treballador y mercantil, y una economía duta al derrer extrem, havía constituhit la base de la prosperitat de sa casa. Y, com pot suposarse, en Grau, que després de quatre ó cinch anys de matrimoni, la veya treballar cada día ab més profit pel seu negoci, y que, malgrat sos majors ingressos, á las festas sortía á passeig ab las mateixas robas de quan se varen casar; y que'ls vespres, una volta tancat lo despaig, la veya cusir fins á avansadas horas de la nit, pera fer dels pantalóns vells uns que semblavan nous pera el seu únich fill, ben convensut de sas dots de comers y d'estalvi, la confirmá en son cárrech d'administradora y tresorera; ab lo que ell, que may havía tingut afició per números, ni per lletras, lliure de tota preocupació que no fos lo seu treball, pogué dedicarhi tota la seva inteligencia, obrintse pas entre los més avansats en aquell ram, fins que en lo fort del negoci, tot d'una se vegé deturat per la colossal empenta de la máquina. En Pere Joan, pressentí tot seguit los nous viaranys per ahont anava á desenrotllarse l'industria dels teixits y digué á seva dóna:
— Lo nostre treball es perdut; las máquinas están destinadas á acabar ab l'obra de má: los que no'n podém tenir, no'ns queda més remey que plegar.
La Antonieta s'arronsá d'espatllas y afirmá ab tota senzillesa:
— En comprarém.
En Pere Joan que, com hem dit, era més home pera treballar que per sapiguer los diners que tenía tancats á la calaixera, preguntá ab certa temensa:
— ¿Vols dir que tindrém prou fondos?...
— Sí, home, sí; pagarém la primera partida y'l senyor Agell[1] nos fiará lo que'ns falti: n'estich certa.
A pesar de que en Grau acabava de sentar lo seu clar judici sobre la decadencia dels telers á má, més prompte interessat que després, y més home de rutina que d'empenta pel negoci, sentí l'esglay de la innovació y digué ab por:
— ¿Y si perdém lo que tan nos ha costat de guanyar?...
La Antonieta no vacilá y respogué resolta:
— En lo negoci qui no arrisca no pica. ¡Deu nos ajudará!
Y la dóna que ab dos telers vells y algunas lliuras de seda comprada á fiar havía comensat lo negoci de la casa, fent passar al seu marit de treballador á amo, se enginyá pera comprarne de mecánichs, llogá una quadra á Sans y, fent pactes ab lo propietari de la casa que continuavan habitant en lo carrer de Sant Pere més Baix, pera que de las duas botiguetas los fes un magatzém, ab lo fi de trasladarhi ab més amplitut lo despaig que tenían en l'entressol, animá al seu marit pera comensar la segona etapa del seu treball, que, ab sa inteligencia, sa activitat y no escassejant las privacións de tota mena, en pochs anys los doná per resultat ferlos amos d'una gran fábrica á Sant Martí de Provensals y de la que compraren á en Corominas, quan aquest se feu bolsista, y de tres ó quatre casas á Barcelona, entre las que s'hi comptava la que vivían, qu'engrandiren ab la del costat pera ferne de duas una, ja que abdós tenían l'il-lusió de viure y morir ahont s'havían casat, ahont havía nascut lo seu fill y ahont se feren los comensaments de la seva fortuna.
En l'instant en que torném á trobar á la Antonieta, feya sols dos ó tres anys qu'havía cessat la seva intervenció directa en lo negoci. Desde qu'aquest arribá á son grau máxim y's comprá y obrá la casa, fenthi grans magatzéms pera'l despaig dels géneros, en Pere Joan, que feya rotllo entre'ls primers fabricants de Barcelona, que perteneixía á la Junta de Comers y á la Junta del Foment y á la Junta de Propietaris y á un sens fi de Juntas de tota mena, ab lo que sens adonarsen havía anat baratant las ingenuitats de la jovenesa per la vanitat dels diners, ja no li semblá be que la seva dóna continués treballant á la vista del públich; y, protestant de que ja tenía dret al descans, la privá d'excercir los seus cárrechs. Mes la Antonieta, treta del derrera del taulell, y del contacte ab las treballadoras, en quinas penas y alegrías constantment hi intervenía; ab lo seu fill posat á mitja pensió al Col-legi dels Pares Escolapis, ahont hi estava desde las vuyt del matí á las vuyt del vespre, malgrat lo seu pis gran y luxosament amoblat, no sapigué pas resignarse á viure com á planta parássita entre'ls velluts y tapicerías que la voltavan. Passada tota la seva existencia en l'activitat del treball, desconeixía per complert l'atractiu que las altras dónas de sa nova posició, sentían per visitas y passeigs, ja que á quaranta anys difícilment se troba gust en costums novas. A més á més, lo pensament de que la seva intervenció ja no era necessaria pera la progressiva marxa de la casa la ferí tant vivament y li despertá tan fondas susceptibilitats, que pot ben assegurarse que aquest clau fou lo primer corch que li rosegá l'alegría d'assolir lo lloch al que havía consagrat los esforsos de tota la seva vida.
Lo jubilament, que'l seu mateix bon criteri li deya que era tan lógich com just, li feya l'efecte d'una abdicació forsada, ja que aquella passivitat la duya á una continua anyoransa d'aquells anys de treball y de privacións de tota mena, peró en los que la seva veu y'l seu vot hi eran sempre imprescindibles...
Y la ja poderosa senyora s'entrisí y's marcí entremitg de las sevas riquesas, com una planta de montanya trasladada baix lo dosser d'un ombrácul; fins que un día'l seu esperit actiu y emprenedor la feu recordar de que en lo tercer y quart pis de sa mateixa casa subsistían, puig que ella no volgué desfersen may, las quadras ab los telers, ab que s'havían fet los comensaments de la seva fortuna y que, parats y solitaris, semblavan los inservibles trofeus d'una batalla; mentres que cercant entre'ls antichs treballadors los més ensinestrat en l'ofici de veler, fácilment podrían montarse de nou, pera instalar baix la seva direcció, una secció destinada á teixir los domassos y tapicerías d'encárrech particular, que tantas voltas se desnonavan en lo magatzém; ab lo que si'l luxo de la seva nova posició l'havía arrencada del darrera del taulell, no podría privarli que desde'l racés del seu pis continués ocupantse en lo que havía sigut un dels majors plahers de la seva vida.
De bona ó de mala gana, en Grau accedí á deixarla regentar aquell migrat retall de l'industria de la casa; d'aquell treball que s'havía proposat alleugerirli, y que, sen's ell sapiguerho, continuava en major escala que abans; puig que la seva dona, una volta acabada la tasca del día, al arribar al vespre, quant ell era fora y'ls magatzems tancats, ab una palmatoria encesa y una llibreta d'apuntacións, s'escorría com una ombra per la escala de caragol que desde'l primer pis comunicava ab los baixos; y una volta allí, ab los ulls brillants, animat lo rostre, alegre'l cor per sembrarli que retornava á l'época del seu antich regnat en aquells llochs, sola, ab los taulells y'ls prestatjes plens de pessas de sedas y tapicerías, repassava'l género nou que durant lo día havían portat de las fábricas; examinava las classes dels teixits, mirava per tots indrets l'efecte dels dibuixos, y quan sas mans havían ja fruhit prou etona ab lo goig que li produhía'l tacte de las pessas, se ficava al escriptori y trayent lo llibre de caixa, anotava rigurosament en lo qu'ella duya, las entradas y sortidas del día; tornava á comprobar las sumas anteriors; y, fullejant los llibres y tocant las robas, s'estava en los magatzems fins que per dessobre del empedrat del carrer més Baix, ab la quietut de la nit, ja de lluny hi sentía la remor d'uns passos que en sas orellas hi ressonavan de diferenta manera que'ls altres, per ésser los d'en Pere Joan que retornava á sa casa; y allavors, á correcuyta, per la mateixa escala pujava al pis pera ésser la primera persona que s'aparegués als ulls del seu marit quan aquést atravessés lo marxapeu de sa porta...

. . . . . . . . . . . . . . .
Pochs días després de la solemnitat del Divendres Sant, las urdidoras y la rodatera que treballavan á la quadra del tercer pis de casa en Grau, s'apressavan á donar los últims tochs á la feyna que tenían entre mans. La llum de las darreras horas de la tarde, entrant per las duas envidradas finestras, colocadas casi arran del trespol, banyava ab sa grisa melangía aquell espay de parets emblanquinades, ahont vertiginosament rodavan las altas gávias de fusta, mitg cubertas per las madeixas de la groguenca seda. Malgrat lo brugit que, semblant al d'un esbart d'abellas, produhía'l moviment dels rodets al passar los fils per la guiadora y d'aquesta al urdidor, y dels enrahonaments de las donas, per entre'l gruix dels rajols que separava un pis del altre, se sentía clarament lo tich, tach, dels telers que funcionavan á la quadra del pis de dalt, ahont treballavan los teixidors.
Tot de sobte, una de las noyas, situada devant de la porta, jove d'uns divuyt anys, roja de cabell y pigada de cara, al anar á fer las creus á las trocas, com atreta pels remors que's sentían pel dessobre del seu cap, se quedá ab los fils als dits y'ls ulls ficxats en lo trespol; positura, que vista per una de sas companyas, dòna ja d'uns trenta anys, li cridá desde son lloch:
—¡Vaja, Rossa, no t'hi enfabis tant, que no li veurás sortir á n'en Mero, per entremitg de las vigas!
— ¿Qué voleu dir que després de lo que va contar en Cisco, encara dura?... Aixó sí que fora ganas de tirarse al pou! — digué una altra de las treballadoras dirigintse á la que acabava de parlar.
— Y si ella te ganas de remullarse ¿per qué no ho ha de fer?... ¿Oy, Rossa?... — preguntá, ab tó de mofa la que havía parlat primer, encarantse ab la noya roja, la que envermellintse de galtas, respongué secament:
— Cada hu fa lo que li dona la gana; y'ls que tenen modos, se cuydan d'ells y no's fican en las cosas dels altres... Si ton pare no s'hi hagués ficat, ara no xerraríau tant...
— Pera donar miquels t'hi pintas sola... Aixís li donas las gracias, per haverte avisat! — exclamá la xasquejada, afegint ab to de amenassa: — ¡Ja ho veurém si á la senyora Antonieta, li respondrás d'aquest modo, si n'heu esment d'aquest assumpto!
— Sí, sí; ¡ja n'haurá be prou!... Mentres hi hajen espías no hi mancarán los partes!... ¡Oy! ¡Y quina por que'm fá la mestressa!... ¡Potser sí, que jo que no tinch pare, ni mare, ni rey que'm mani, ni papa que m'escomuniqui, hauré d'estar manada per tothom!... ¡Y que n'aneu d'erradas!... Ab mi que no s'hi fiqui ningú, perque la que ho fassi, siga qui siga, n'eixirá ben pentinada!...
— Saps qu'ets una descarada y una desagrahida tot d'una pessa? — feu la dona que havía parlat primer.— ¡Sembla impossible que després de lo que la mestressa va fer per ta mare en los sis mesos que va estar malalta, encara gosis á parlar d'aquest modo!... ¡Ja t'ha ben trastocat l'enteniment aquest ximplet de dalt, que lo mateix se casará ab tu, que ab mi que ja fa dotze anys que porto la creu á sobre!... ¡Ay Rossa! ¡no saps pas per ahont t'embrancas!...
— Per allá ahont me dona la real gana! ¡Tafoll! ¡Vejam, si'm deixaréu en pau, ab lo de retréurem á cada punt lo que la mestressa ha fet per mi! ¡Jo't floch!, gran mal se'n fa! per aixó ella está carregada d'unces y jo no tinch ahont caure morta!...
— ¡Calla! ¡Calla! ¡que escruxeix de sentir aquesta llengua! — exclamaren á l'hora las dònas de la quadra!
— Y donchs ¡deixeume en pau, y no'm rosegueu més los ossos ab lo que li dech y lo que li deixo de deure!... ¡Com si totas vosaltres no li tinguessiu d'agrahir més que jo!... ¡Tafoll! si á casa aguantá la malaltía de la mare, á vos — feu dirigintse á la treballadora de més anys. — ja ho sabeu prou lo que'us ha fet á cada part que heu arribat á la mort; y á n'aquella...
En aquest punt, la Rossa restá ab la paraula á la boca; y malgrat las mofas de que acabava d'ésser objecte, torná á aixecar los ulls y parar l'orella, al ohir que's detenía en sech lo tich tach dels telers del pis de sobre, sentintse al cap de poch rato lo soroll de la porta que's tancava, seguit d'una remor de passos que molt prompte cruixiren per los grahóns de la escala. Instintivament totas las dònas fixaren los ulls á la entrada de la quadra, ahont hi aparegué un home d'uns cinquanta anys, pare d'una d'ellas, lo qui's deturá al portal seguit d'un jove que no passava dels vinticinch, lo quin pel detrás del seu company, digué á la noya roja, que ab la mirada semblava buscar á algú derrera d'ell:
— ¡No miris! ¡No miris! que l'aucell ja t'ha volat!... Ha dit que havía d'anar al Centru...
Una expressió de malévola alegría, guspirejá en los ulls de las treballadoras, mentres la seva pobre companya probava en va d'estrafer un somiure d'indiferencia.
— L'home de mitja edat, sens donarse esment de lo que passava, preguntá á la seva filla:
— ¿Qué no s'ha de plegar avuy?
— ¡Ara! ¡Ara!... Tot seguit acabém,— respongué en lloch de la noya á la que l'home s'havía dirigit, la dòna de més anys, afegint: — La senyora Antonieta nos ha demanat que deixessim acabat l'urdit que s'ha de menester pel domás d'aquest tern que corre tanta pressa...
— Ditxós tern! — reprengué l'home, ficantse de brassos lo xech que duya mitg tirat demunt de las espatllas — per mor d'aquestas pressas aguanto aquest tabal d'en Mero, que m'esvalota tota la quadra... Avuy ja se m'en ha endut á n'en Nandu!
— ¿Y que voleu dir que no'ns fa una bona obra de treurens la son de las orellas? — saltá vivament lo teixidor jove, encarantse ab lo que acabava de parlar.— També hi estich jo, en que ja es hora de que'ns comensém á tréurens la llana del clatell, que encara li tenim del temps dels frares! ¿Qué no'ns hem deixat esplotar prou pels amos?
Lo treballador dels cinquanta anys se girá en rodó en vers lo seu company, y mirántsel de cap á peus, ab ayre entre despreciatiu y sorprés, exclamá:
— També t'hi has deixat entabanar tu per aquest toca-timbals?... ¡Mal punt vareig tenir quan me'l vaig ficar á dalt!... ¿Ho vols sapiguer pel teu gobern, com l'entench jo aquest garbuix que voleu arreglar en aquestos Centrus que vos malmenan los quartos y l'enteniment? Doncas si jo manava, lo primer que faría fora voltar á Barcelona d'unas murallas molt més altas, que las que varen treure á l'any cinquanta quatre; y á cada portal hi posaría un regiment de llanseros pera que no hi deixessen entrar ni treballadors de fora, ni máquinas del extranjer. ¡Las máquinas, las máquinas!... ¡Vethoaquí ab lo que'ns hauríam de barallar! ¡Vethoaquí lo que ompla las butxacas dels amos y lo que més ó menos tart acabará per reventarnos de fam á nosaltres!... ¡Maliatsiga, la primera que's va inventar!...
Mentres los dos velers arreglavan, cada un á sa manera, l'intrincada qüestió social, las urdidoras havían deixat la feyna; y, donant una espolsada pera treure'ls borralls de la seda de sas faldillas de cotó, comensaren á sortir de la quadra, baixant escalas avall seguidas dels homes, deturantse'l més vell al primer pis, pera deixarhi las claus de las duas quadras que acabava de tancar.
. . . . . . . . . .
Una estona després, la mestressa de la casa, acompanyada duna cambrereta de pochs anys, que portava á la ma un cabasset d'espart, s'en pujavan escalas amunt y tornant á obrir las portas, se ficavan en lo tercer pis, ahont mentres la serventa recullía los papers y demés menudencias que hi havía per terra, la senyora Grau, inspeccionava las sedas dels urdidors, las trocas plegadas, las devanadoras y'ls rodets. Enllestida aquesta quadra, abduas pujaren á la de dalt emprenenthi la mateixa feyna; mes en aquesta, la Antonieta després de resseguir ab minuciosa atenció las pessas dels telers, per ella mateixa aná senyalant á la minyona los taps de suro, cordills de gasseosas, y puntas de cigarros que hi havían escampats per terra, dihentli:
— Tot aixó, posaho de banda, perque no vull pas que m'ho tiris á las escombrarias... Com tu ets nova, se t'ha d'ensenyar... Los taps y cordills y puntas se posan en un caixó gran que trobarás al quarto dels mals endressos; y aixís de mica, en mica, á la tardor n'hi há una bona pila per vendre.
— ¿Per vendre?... — preguntá estranyada la minyoneta, que no acabava de treure l'entrellat del treball d'arreplegar aquellas mesquinesas, ni ab lo moblatje de la casa, ni ab los vestits de seda que duya la senyora, ni ab los trossos de gallina que aquell mateix dematí havía vist enviar á dos ó tres pisets de malalts pobres del barri.
— ¡Per vendre! ¡per vendre! — repetí l'acapdalada fabricanta, tot vigilant que la noya no descuydés d'inspeccionar tots los recóns de la quadra. — Mira l'any passat de tota aquesta brossa, ne vaig treure prou pera pagar tres vidres que's van trencar y l'emblanquinat de las parets. ¿Te sembla poch? ¿oy?... ¡Ay, filla, no's pot malbaratar rés en aquest mon, que de xavo en xavo es com se fan las pessetas!...

  1. Lo primer representant á Barcelona de las máquinas Jaquart.