Als catalans

Als catalans
—————

Jo que ans d'obrir les fullesde l'immortal história,
sabia que ma patriatingué un passat capdalt,
jo que ab amor la cantosens treuren or ni glòria
i en mig de tots vosaltrespuc dur lo cap ben alt;

avuy ple de tristesa,veyent tanta impudencia,
com ombra dels vells segles,vos vinc a preguntar:
¡Qu'heu fet ¡oh compatricis!de la preuada herència
que com reliquia santadeviem conservar?

¿Hont son aquella patriaque'ls avis mantingueren
regant-la amb sa sang noblei'l suhor de sos afanys,
i aquelles lleys tan sabies,i aquells costums que'ns feren
admiració, respectei enveja dels estranys?

Lo fret escepticismeper tot arrèu impera;
pocs son los que recordenles glories qu'hem tingut;
si'ls catalans tornavend'un segle i mig enrera,
estar petjant creurienpaís desconegut.
 
La llibertat antigani menys es anyorada:
vil iirania'n diuensols digna dels temps vells.
De folla prostitutacontens l'han disfreçada,
per son ideal ferne,los catalans novells.

Avuy, l'oblit culpabley un criminós exemple,
vestits, música, dances,costums, llenguatge, y tot
a l'extrangera muden;fins dins del sagrat temple
en llengua forasterapredica'l sacerdot.
 
La fè de nostres parescuran que bè's conega,
als nins de les escoless'ensenya en castellà,
y, per a més vergonya,aquell que a Deu no prega
en est ni cap idioma,renega en català.
 
!Oh llengua gloriosa!ben cert que no pensaren
que may pogués tocartepervindre tan amarc
los sants, hèroes y sabisque tan amunt t'alçaren
ni, al fer ses belles trobes,lo dolç Ausías Marc!

Si'ls fonaments no aguanten,s'arruna l'edifici;
axís, quan es perdudala salvadora fè
los homs i les niçaguessón presa d'un desfici
que'ls fa correr i empènyerssens cap timó ni frè.

Los llaços de familias'afluxen cada dia:
ja per infants se dexano més lo pur amor:
no hi es l'amistat santaque un home al altre unía...
Per tot, lo fret egoismey'l vici corruptor!

Lo nom sagrat de patriasi acàs algú l'invoca,
es per als fills d'aquestacommoure y separar:
y aquest, tot rihent s'ho mira,y espera quan li toca
montar fins als grans setisper lluhir y disbauxar.

Y l'un ho aprèn del pare,y aprés als fills ho ensenya:
si aquell pel mal tirava,s'hi enfanga lo darrer;
y ab tant per est abismela gènera's despenya,
que aviat seràs ¡oh terra!un vil podrimener.

Oh terra malhaurada!apenes ja s'escolta
cantant lloances tuesla veu d'un trovador;
avuy sols te du l'ecola befadora absolta
que't fa un exam de vespes,rimayres sense cor.

Oh catalans! (si encaraalgun n'hi hà que siga
herèu d'aquells grans homesde cor i braç nervut)
fèu que no arribe l'horaen que tothom vos diga:
«L'honor de Catalunyaper sempre s'es perdut.»

Veníu tots los qu'encarano heu oblidat sa historia,
los que volèu tornarlilo séu passat capdalt,
aquells a qui llumenala veritable gloria
i qu'entre tots los altresportèu lo cap ben alt.

Exím tots a la unaal crit de «¡Via fòra!»
marxèm, com un sol home,fidels i ben units,
i a tot lo món diguèmli,puix de que ho sàpia es hora:
«No sóm d'esta niçagad'esclaus desvergonyits!

Som fills d'aquells atletesque als serrahins venceren,
que a Italia feren suay a Grecia en tremolor;
volèm qu'avuy lluhescala gloria qu'ells tingueren
ab Deu, Famila i Patria, i Llibertat i Honor.»

Si axís, valenta i noble,l'indignació no esclata,
si's pert la nostra causaper esperit covart,
morímnos de vergonya,puix si'l dolor no'ns mata,
com febles criaturesnos resta sols plorar.
—————