A dalt del Pirinèu

Sou a «A dalt del Pirinèu»
Poesies (Joan Maragall)









PIRENENQUES








I

A dalt del Pirinèu
les flors són esblaimades,
les flors són d'un blau clar,
blavoses o morades;
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els remats
extesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitaria.
El sol esblanquehit
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l'herba curta y clara;
pedrosos i grisencs
els cims de les montanyes,
tots ditejats de neu

d'eternes clapes blanques,
i fumejant arrèu
la boira corre y passa.
Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantellant
se va solemnement l'alta montanya.


II

Tot està immoble dalt del Pirinèu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arrèu, arrèu.
Es la freda caricia d'eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per la ampla soletat,
lliscant per les quietes serralades
qu'enormes li mitj-riuen, arrugades
amb un somrís aixut tot esblaimat.


III

Ben agegut a terra, còm me plau
el veure devant meu en costa suau
un prat ben verd sota d'un cel ben blau!

I en les albes la gran bellugadiça
de les fulles d'acer que'l vent eriça
am tants reflects de llum enlluhernadiça.

I el sol extès per tot.
I el reg com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.

Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força y sens desitj,
la pensa poc a poc se'm desaferra...

I em vaig trobant tant bé an allà entre mitj,
i em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un troç més del prat suau
ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau.


IV

Els nuvols blancs i flonjos van caient
lliscant per la ferrenya serra avall;
del cel a grans bocins se van desfent
i baixen al silenci de la vall.
El sol en mitj del blau, victoriós,
fa vibrar els colors de quant se veu.....
Dels nuvols l'estol blanc, silenciós,
va caient, va caient per tot arrèu.



V

Acabada la pluja de la tarde,
els nuvols lentament s'han esquinçat;
s'ha obert el cel blau tendre tot mullat;
jeu en la serra nuvolada parda.
A la llum que reneix ja ponentina,
rosseja'l camp fangós,
verdeja'l coll humid,
i a la freda alenada de la nit
alegre vermelleja'l jorn que fina.


VI

Plau-me, el bastó del caminant al puny,
abraçâ'ls horitzons d'una mirada,
fer-me entrâ a dins l'immensitat del cel
i el gran adormiment de les montanyes,
sentî'l riu invisible per les valls
i el llunyadà ressò de la tronada;
a cavall de la serra veure immoble
altra serra de nuvols molt més alta,
cotonosa i inflamada pel Ponent.
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
Després, quan sense'l sol la llum es balba,
descolorî·s la terra an els meus peus,

del cel descolorî-s tota l'amplada.....
Les primeres tristeses de la nit
sentî entrar-me en els òssos llavors plau-me;
I al baixar de l'altura tot cor-près,
creuar-me am les tenebres que s'hi alcen.